REGAL COMPARTIT

Les mans li tremolaven sostenint la tarja-regal, els ulls resseguien les línies impreses davant l'expectació de la colla d'amics.

- Quaranta anys es fan un cop a la vida Maria! T'ho mereixes! - cridà la seva amiga en veure-li la cara de circumstancies.

Molt diplomàtica va fer un magnífic somriure mostrant totes les dents per articular un generós "Moltíssimes gràcies", dissimulant així l'interrogant que podia haver traspuat del seu rostre, i el va mantenir ferm durant els sorollosos aplaudiments.

L'Enric, de seguida que en va tenir ocasió, li va preguntar:

- Que no t`ha agradat el regal?

- Si, m`ha fet molta il·lusió. Però... que hi aniré sola?

- Sola a bord? Hi anirem els dos junts! Serà fantàstic! Quaranta anys es fan un cop a la vida!

A bord? va pensar, i va esmunyir-se ràpidament, mòbil en mà, per consultar d'amagatotis què coi era el "Val per gaudir d'un Pailebot Centenari".

Chi-sun

L'HORA FOSCANT

Aquella hora foscant omplia de reflexos daurats un cel fins aleshores d'un blau blavíssim, mentre la figura d'un pailebot centenari, dormint tranquil al port, lliscava sobre les aigües del Mare Nostrum.

El Santa Eulàlia estava allà, davant meu, on s'erigia orgullós sobre el mar. Lentament m'hi vaig acostar i, en aquell silenci, vaig descobrir el cruixir de les fustes de la coberta. Una coberta, noble i senzilla, tantes vegades passejada, tantes històries viscudes, tants viatges realitzats i tants mars solcats.

La lluna frisa per sortir, per tenyir de plata les veles blanques amarades de sal i, jo, com a testimoni mut, contemplo l'escenari. Mariners bregats en mil batalles, senyores amb barret observant l'horitzó, infants entremaliats jugant sota el sol i somnis que potser el vent no s'endugué.

Marxo sense fer soroll, no vull destorbar la nit. Però, la meva ànima s'emporta els records feliços d'un altre temps.

Atenea

EL PAILEBOT DE L'AVI

L'avi era un home, de pell arrugada, barba blanca i olor a mar. Sempre fumava amb pipa. Les seves mans rugoses, sempre tenien una carícia per a mi. L'avi i jo compartíem l'amor pel mar i pel seu pailebot.
És el dia, sóc al pailebot que l'avi em va deixar. Fusta de pi i olivera, olor a sal. Despleguem veles, sortim del port de Barcelona amb els vents alisis NE a favor i, sobretot, amb ganes d'aventures: al llarg de 4.337 milles nàutiques hi trobarem, tempestes tropicals, huracans, depressions, per aconseguir el més important: arribar a Santiago de Cuba.

El viatge és feixuc però en arribar a port puc ser jo. Camino a terra ferma i, en passar pel costat d'un pescador que cus les seves xarxes, les nostres mirades es creuen.

-Pau, ets tu?

-Eulàlia?

I aquí comença una història: En un pailebot centenari embarquen en Pau, l'Eulàlia...

Lua

UN PAILEBOT SOLIDARIO

Las estelas reflejadas en el mar acompañaban a un pailebot centenario hacia el puerto de Barcelona donde aguardaba mucha gente y personalidades para recibirlo, después de una larga travesía, por variopintos países lejanos. Estaba impecable tras su última restauración, ofrecía aquel esplendor de antaño. En las velas, las gaviotas se posaban curiosas; el capitán y los marineros saludaban eufóricos a la muchedumbre desde la popa del navío, que por su parte les recibían con una orquesta y cantos. Las bodegas del pailebot estaban vacías de provisiones después de haberlas repartido a las personas más necesitadas por aquellos mundos remotos; era su primer viaje después de tantos años jubilado, pero necesitaba celebrar su centenario con una proeza solidaria, recordando aquellos tiempos de gloria y otros no tanto, pasando por diferentes propietarios de compañías navieras y adaptándolo a los nuevos tiempos, toda una historia que merece un homenaje al pailebot Santa Eulalia.

Piedra

EL MISTERI DEL COFRE

Era una nit fosca, en Petter Jackson i jo vam sortir a navegar amb el seu gat Xuiço. Vam entrar a les Illes Britàniques pel nord i vam vorejar-les cap al sud. Quan el timó tenia el rumb fixat, vam anar a revisar les provisions de la bodega i ens vam adonar que hi havia un cofre cobert de molsa i teranyines. Vam intentar obrir-lo però no es podia. Vam buscar una clau i no en vam trobar cap. Vam sortir a coberta. Mentre pensava vaig estar observant en Xuiço, duia una clau penjada al seu collar. La clau era daurada brillava amb el reflex de la llum de la lluna plena en aquella nit plena d'estrelles en el Pailebot Centenari. Vam obrir el cofre i... hi havia un sobre daurat. De dins vam treure unes fotografies d'un Pailebot del 1682 i unes entrades de cinema d'una pel·lícula de pirates.

Peter Jackson

DEL GRIS AL PAILEBOT

Era un apagat dia de tardor, i les ganes de sortir de casa s'esfumaren com el mateix sol del cel atapeït per núvols. El trimestre s'havia acabat, i com si es tractés d'un joc m'havia passat volant. No tenia res a planificar, a excepció de curar-me d'una vegada per totes del refredat de la grip.

Tot aparentava gris i negre, com si així hagués perdurat al llarg de la meva existència. Les ganes de gaudir, l'esperança de tenir un bon president, la il·lusió de treure bones qualificacions...

M'estava transformant en el monstre de la societat: el gandul. Però podria considerar que ja no estic duent aquesta metamorfosi, rutina de l'absència de vitalitat. Crec que gràcies a aquesta redacció del pailebot centenari, tot i això no tingui res a veure, farà créixer a un millor ciutadà.

Per això vaig decidir anar a visitar el Pailebot Centenari, aquell dia gris, per animar-me.

John Silver

NOMBRES I VAIXELLS

Sempre parlava de vaixells. I encara que cada dia ens coneixíem més, ell no s'adonava que jo preferia els nombres. Un dia, com tants d'altres, vam anar a fer un volt pel port i em va ensenyar què vol dir 100, cent, un centenari, i un centenar de coses. Jo estava feliç perquè amb esforç arribava a comptar fins a 12, però la meva passió era tan gran que saber què era l'1 amb dues rodones superava les expectatives per a aquell dia. I va passar el temps, i cada dia sabia més coses de vaixells i noves paraules, fins i tot més que altres nens de la meva edat, com ara eslora, babord, estribord. Va tornar el bon temps i ell va decidir portar-me un altre cop al port. En arribar hi havia un vaixell molt gran. Mira, avi! Li vaig dir. Un pailebot centenari com tu.

Ali Clayburn

LLARGA VIDA

Tota una vida d'amor i lluita amb la mar i el vent i a la fi el repòs, que no el final. Nascut a Alacant i avarat a la platja de Torrevieja, ets ara un pailebot centenari. Carmen Flores fou el teu nom d'infantesa, però al llarg de la teva vida tingueres d'altres i ara, a la senectud, tornes a tenir nom de dona. El Mediterrani és el teu domini; abans amb càrregues pesades i travesses llargues i ara amb la càrrega mès apreciada i amb la façana de Barcelona a l'esguard.

Tobias

OMBRES

Pascual Flores mira els dos pailebots amb mirada seriosa. A Torrevella tothom està al cas d'aquells dos vaixells que portaran els noms dels seus fills, la Carmen i el Pascual.
Poc s'imagina el constructor que el vaixell anomenat Carmen portarà cerals, fusta, sal i minerals fins el 1927, per tot el Mediterrani. I que creuarà dues vegades l'oceà fins arribar a Cuba, on la llum i el sol d'aquelles contrades il·luminaran les veles.
El Pascual tanca els ulls i s'imagina les naus pel mar, lliures, com els seus dos fills. I quan, el 1931, aquell pailebot anomenat Carmen canviï de nom i s'utilitzi per l'estraperlo entre Barcelona i les Illes Balears, ell ja no hi serà.
Avui, convertit ja en un pailebot centenari anomenat Santa Eulàlia, es gronxa a les aigües del Port de Barcelona, mentre l'ombra d'una nena anomenada Carmen, de la ma del seu germà, juguen per coberta.

Laia

BOIRA

Aquell matí hauria estat un més de tants, un clon dels altres matins, sense emoció, sense cap transcendència, sense ànima, un dia laboral i insípid m'esperava i jo resignada, em dirigia cap el forat negre del meu despatx encara mig adormida, amb les imatges encara fresques d'aquell estrany somni en el que entre una fantasmagòrica boira es deixava veure un pailebot centenari amb tota la seva magnificència. Intentant conduir el meu cotxe sense ganes agafo la sortida de la ronda litoral cap al port i aparco com sempre al meu lloc reservat, ho faig mecànicament, com tants matins, quan de sobte, davant meu, aquella imatge es fa real, és allà, tal com aquella vident havia dit, la nau que fa anys, molts anys, m'havia portat a Barcelona des de ben lluny, quan la meva ànima, en un altre cos, viatjava lliure i feliç buscant el seu destí.

Bugambilia

SOMNI D'UNA DONA

Soc dona i tinc un somni...
Visc a principis del segle XX i el meu esperit viatger s'ofega a la meva ciutat natal Barcelona.
Voldria fugir, emprendre un viatge en solitari i embarcar-me en un pailebot centenari. Endinsar-me dins la mar sense mirar enrere, projectar el futur sense recances i obrir-me al mon sense pors.
M'imagino en un pailebot construït a Vilassar, ja fa molt de temps, a on els seus olors recorden l'essència del passat, emmagatzemat a les seves entranyes.
Imagino els barrils de vi, que des de les costes catalanes el durem a Eivissa.
Sento el perfum endolcit que el vi ha deixat a l'embarcació, el soroll relaxant de les veles de tallant onejant i la brisa del Mediterrani.
Somio veure les onades abraçant la nostra embarcació i deixant una estela blanca dins el mar blau.
Soc dona i tinc un somni...

Gemma

ORGULLÓS DEL PAILEBOT CENTENARI

La mar, sembla que em somrigui; alguns cops sense ensenyar les seves dents, altres me'n recordo d'aquell dia... la seva immensa tranquil·litat es transforma, ja a la riba, com grans ones. Un desig que només es nota estant en ell. Al entrar en el pailebot centenari et converteixes en el convidat d'honor. Veure el timó i pensar les bones navegacions passades amb ell. Veure tota la tripulació i estar-ne orgullós... Els crits dels mariners i les ordres del capità que et fan posar els pels de punta, d'aquella manera tan especial... com el primer cop que hi puges. Et sents lliure al pailebot solcant lleugerament les aigües de la mar. Navegar en honor a la patrona de Barcelona en el dia del meu Sant és espectacular. Et sents més emocionat que mai... apoteòsic. Així que et recomano anar-hi per omplir el teu somriure d'alegria... i d'ones.

Robertaramona

RESCAT

Va tancar els ulls, es va deixar bressolar pel vaivé de la mar, el sol li besava els ulls mentre que el vent li xiuxiuejava una cançó de bressol.
Viva, estava viva, després de tants anys sumida en un infern.
Qui havia de pensar que un pailebot centenari la podia salvar.
Si no hagués estat per aquest cap solt de la Escandalosa, si no hagués estat pel majestuós vaixell, s'haguessin adonat, i l'haurien descobert. Llavors, sí que estaria morta.
Però tot això havia quedat enrere, ara navegava a tota vela sentint la vida penetrant per la seva pell. Les seves mans plenes de durícies li deien que era una més de la tripulació.
Ho havia aconseguit, havia fugit de Cuba i Carmen Flores l'havia rescatat.
Avui, després de tants anys, el sol la tornava a rondar i el vent li cantava a bord del Santa Eulàlia, la seva llar.

Ción

LES ARRACADES DEL SANTA EULÀLIA

Al pailebot centenari Santa Eulàlia que es troba amarrat al Moll de la Fusta del Port Vell de Barcelona hi ha fruitat un cirerer. Fa competència al pal major en alçària i s'embranca al pal trinquet i al de messana. Ningú sabia que era un cirerer en aquell plançó espontani. ¿Què ha canviat aquesta primavera perquè s'hagi fet gran en tanta mesura? Mestres d'aixa, biòlegs i agrònoms han estudiat el fenomen. No han trobat cap pinyol, observada tota la quaderna. Per com ha escampat les arrels per la bodega fa pensar que procedeix d'un empelt de la fusta que el vaixell transportava per fer-ne mobles per tota la Mediterrània. Les transformacions i restauracions successives encara van acoblar més les fustes i la humitat d'enguany ha fet la resta. Les gavines han descobert una sobtada afició per les arracades suculentes del Santa Eulàlia.

Lali

UN PAILEBOT CENTENARI S'ALLUNYA A L'HORITZÓ

Era un matí força calorós, el sol es reflectia en les petites onades que xocaven contra les fustes de l'embarcador, al mirar a l'horitzó la dona veié com solcava el petit pailebot centenari, sense pressa, una barreja de sentiments li recorrien el cos però el que més la pertorbava era aquella sensació de tranquil·litat, de descans que s 'instal·là dins seu.
Recordà quan li va dir a la Mila que el seu marit s'anava al "Nou Món" a la recerca d'aventures, ella se la mirà amb acorament i recordà que es va estranyar de la reacció de l'amiga.
Ara era allà, sense el seu marit, la seva vida, tot havia girat al voltant d'ell sempre i es sentia marejada, no per el mareig que sempre li venia quan estava a prop del vell port, sinó perquè havia de refer de nou la seva vida, cosa que li disgustava cada cop menys.

La mar

NAUFRAGI DEL PAILEBOT

Aquella nit no semblava bona per sortir a navegar, però no em vaig adonar fins a una hora després d'haver pujat al vaixell. El mar cada vegada es movia més i juntament amb ell el meu vaixell. Una tempesta s'acostava i jo ja no era qui controlava el timó. Tractava de mantenir la calma, però en el moment que l'aigua va començar a entrar dins sabia que ja no hi havia res a fer, estava a punt de naufragar i el meu preciós Pailebot centenari no trigaria més de vint minuts en enfonsar-se.
Vaig passar-me els següents deu minuts cridant, tractant de contactar amb algú, però ningú no m'escoltava. Em trobava enmig del no res i aviat hi seria allà per sempre.
Finalment em vaig asseure al centre del meu estimat Pailebot, conscient que estava a punt de ser empassat per aquella monstruosa tempesta i simplement vaig tancar els ulls.

Chupa-Chup

EL COMERCIANT

Allà vaig quedar amb el comerciant de vaixells. Era un lloc proper al port de Barcelona i tenia a la venda una infinitat de vaixells al seu catàleg, però em va cridar l'atenció un vaixell que portava el nom de "Pailebot Centenari".
La seva història em va captivar, doncs va ser construït l'any 1918 i és un veler que va travessar la Mediterrània i encara pot continuar navegant. Volia una embarcació ràpida al mar i aquesta era idònia pel que volia. Llavors vaig començar a negociar el preu d'aquest vaixell amb el comerciant del port, però es negava a vendre per la seva antiguitat.
Necessitava aquest vaixell fos com fos. Per això, vaig decidir de robar-lo. Em vaig dirigir a la zona on era amarrat el Pailebot, i vaig entrar-hi a l'interior i mirant a l'interior em trobo amb el comerciant dormint plàcidament en un dels bots salvavides.

Azaña

XERRADES

El cel era d'un blau intens i el mar estava encalmat. Dos pailebots navegaven amb rumbs oposats. Un d'ells el més vell, tenia per nom Egara. L'altre trenta anys més jove, amb un pal més, una desimboltura elegant i més velam, que le li permetia gran velocitat. Era el Cala Sant Vicenç. En creuar-se el més jove va reconèixer al de dos pals i li va somriure. Feia anys que es coneixien. El pailebot de tres pals, es va adonar que al seu col·lega li costava navegar. Massa càrrega de ciment pels seus anys va pensar. L'Egara amb gran esforç va aixecar la vista per saludar al company, mentre va pensar que no arribaria mai a ser un pailebot centenari com el Cala Sant Vicenç, que anys després seria batejat amb el nom de Santa Eulàlia.

Mariner de secà

NOUS MONS

Navegar és ser bressolat.
Acollir el moviment suau és percebre l'amor dins del cos.
El cos és l'eina de comunicació física i engrescadora amb el món.
L'univers de l'embarcació a vela connecta amb l'inici del principi marítim de comunió antropològica amb el mar, i aquí és on es va inventar el pilot boat, el ràpid, de tres pals i veles, i just fa cent anys naixia l'individu pailebot Sant Maria, ara un pailebot centenari, ancorat al Moll de la Fusta.
Pujo a l'embarcació per ser bressolada mentre em ballen dins les paraules apresses de menuda "vent en popa a tota vela", que em fan pessigolles al centre de l'ànima amb records de pupitre infantil, que em desconnecten del present i m'inoculen una dosi de vida fresca i de desig de nous mons.

Arlet Margot

MANTÉN EL RUMB!

Com m'ha agradat la visita del Santa Eulàlia, un pailebot centenari, amb el pare! Me'n vaig a dormir pensant-hi. "Bona nit, contramestre!", em diu el pare. Com en una pel·lícula, em passen pel cap esvelts pals, veles, eixàrcies, cofes... Camino cap a popa. De sobte, un fort vent anuncia la tempesta. Un barbut capità - a qui s'assembla?- m'ordena: "Timoner, mantén el rumb a Barcelona!" Agafo el timó, onades enfurismades contra la quilla escoren perillosament la nau... Però com per encanteri, la maregassa es transforma en calma. Al cel, ara lluminós i blau, una gavina, majestuosa, em xiscla des de proa: "Segueix-me!", i l'obeeixo. El capità barbut -aai, qui és?- se m'adreça: "Timoner, bona feina! A descansar!" En una màrfega a la bodega, caic en un son profund. Inesperadament, una campaneta em trasbalsa. "Contramestre, l'hora de llevar-se!", em crida el capità... ai, no, el pare!, des del passadís.

Timoner

SANTA EULÀLIA

Has viatjat per deu mil mars
Amb les veles ben tibades
Solcant l'aigua, buscant fars
A prop o a terres llunyanes

Un pailebot centenari
Nascut a terra alacantina
Amb un passat llegendari
I una història genuïna

Carmen Flores et van dir
I després Puerto de Palma
També Cala Sant Vicens
I per fi el Santa Eulàlia

Traginant mercaderies
Per tota la Mediterrània
Vas aprendre al·legories
I històries inventades

Fins a Cuba vas arribar
Per portar-nos l'havanera
Que el meu avi va cantar
I Lola la Tavernera

Ara descanses una estona
Recordant el teu passat
Al Port Vell de Barcelona
Tranquil i ben ancorat

Esperant el cinc de Gener
Per dur-nos amb il·lusió
als tres Reis mags de l'orient
Que ja es veuen a l'horitzó

Marianna

L'ADELA

"El veus? Ja t'ho deia que vindria... mai em creus".

Vaig despertar de la lectura en sentir aquelles paraules. Els ulls de l'Adela, embadalida amb la contemplació del mar, vibraven amb una llum màgica.

"És preciós Adela, sembla que balli amb les onades".

"Així és" - em respongé l'Adela després d'uns intensos segons-. "Hem d'avisar la mare que el pailebot del pare ja està arribant... Ves! Ves a dir-li si us plau, que jo no puc deixar de mirar-lo".

Preservant la intimitat del moment, vaig allunyar-me d'aquell racó del jardí des d'on els últims anys compartia hores amb l'Adela. Mai es cansava d'esperar mirant el mar. I sempre, tot girava entorn un pailebot centenari que jo coneixia des de petita per les narracions del meu avi mariner.

Quant donaria per veure'l ara mateix i poder compartir la visió emmalaltida de la meva mare, l'Adela, assegudes juntes al jardí de la residència...

Ch.

UN PAILEBOT BESSÓ

La bandera de El Santa Eulàlia onejava al Port de la Selva, on, amarrat, el Pailebot Centenari esperava el capità que arribaria de l'Escala en un catamarà. La primera parada va ser el Port de Palamós, on calia carregar la bodega. Un cop disposada la càrrega, Andreu sortí a fer un mos i com no hi va trobar ningú conegut, en tres hores ja era a mar. Amb els primers rajos observà per damunt del timó unes ones petites. Uns cabells llargs s'ondulaven a l'aigua com escates de peix. La criatura feu cercles al voltant del Pailebot, i tot d'una, va aparèixer enmig d'un remolí un altre pailebot centenari lluint l'emblema de la noia a la proa. La noia va saludar el capità i s'allunyà aletejant rere una cala. El capità li respongué amb un gest i la coberta rebé una onada amb els alevins que nedaven sobre la superfície.

Nadine

SOMIEM?

He somiat amb tu, darrerament. En qualsevol moment del dia, quan menys m'ho espero, recordo una imatge. Una llum. Un reflex que em distreu de la feina monòtona i em fa somriure. El reflex del sol, a l'albada, sobre les aigües de la mar tan quieta.

Van ser uns dies intensos, oi que sí? Uns pocs dies que haguéssim volgut allargar en un vespre mandrós, etern. Sense res ni ningú que pogués distreure'ns de la vida.

Que perquè hi penso, ara? Avui el somni m'ha semblat fer-se real, quan des de la finestra estant he intuït, entre les palmeres del passeig, els tres pals d'un pailebot centenari que ara és el nostre veí. Si mai tornes te l'he d'ensenyar.

Amb una mica de sort, el joc del sol sobre l'aigua tèbia també s'esmunyirà als teus somnis i en despertar, buscaràs el meu nom al teu record.

Aresta

NOSTÀLGIA

Era un matí de hivern començava a sortir el sol i en aquest meravellós viatge en el qual no sabem com acabarà es situava amb el seu pas lent que tenia en la seva ment i viatjava mar enllà els seus pensaments situats en el seu fons i al mateix instant passejant pel port vell en una visita a barcelona es va trobar per casualitat un veler amarrat era el pailebot centenari de Santa Eulàlia aquell veler històric de la mar mediterrània i en aquell precís instant recorda un vell pescador que una vegada en un port quan era un infant li posa un cavallet de mar a la mar demanant li que tanques els ulls i que no oblides mai que en el nostre viatge es per disfrutar lo.

Ikic

A NADINE

Con su sonrisa a cuestas navega tras las olas.
Dolores y pesares persiguen sus deudas.
Y tras el murmullo amarillo de naciones desconocidas,
descansan en un bote sus tres tesoros.
Dos durmieron allí y el otro pereció.
Y si en el espejo del pasado eres capaz de ver tu cruz,
no desesperes más porque ya no volverá.
Dicen que tiempo atrás se descubrió un pailebote centenario, capitaneado por la nada.
Sus sueños hechos jirones, su vida y su armada.
¿Y si acaso son verdades a medias?
Más deudas que habrás de pagar.
Federico, el rinoceronte está dormido.

Ethel

OPORTUNITATS

Un vent fresc de migjorn inflava les veles d'aquella antiga nau que sortejava a tot drap les ones d'unes aigües blaves i poderoses. De proa a popa i de babord a estribord es veien els braços alçats d'una tripulació sense experiència però increïblement valenta. Caps enrinxolats que saltaven per veure el futur. Els crits dels passatgers que sonaven ofegats entre la brisa: rialles esperançades, plors de victòria, esgarips de gana i por. La terra ferma els esperava per acollir-los de nou.
El vaixell orgullós de la seva darrera singladura enfilava l'embocadura del port, flanquejat per un munt de creuers benestants.
Els diaris de l'endemà ho explicaven: "El Santa Eulàlia, un pailebot centenari, ancorava ahir a Barcelona. De dins, homes, dones i nens de pell fosca i ulls espantats narraven com el vaixell, sense que ningú l'amarinés, va aparèixer del no res enmig del mar per salvar-los la vida".

Pegàsides

HAS MARXAT

Has marxat...
No tocava encara, em vas prometre viure vuit anys més. Ho recordes, oi?
Ara què faig amb aquest forat negre a l'estòmac que engoleix qualsevol sentiment?
El nosaltres que era present i futur, ara només és passat.
T'has convertit en absència, et busco i no hi ets.
Tot segueix igual, darrera del dia ve la nit.
Dies enrere va nevar, els camps ja verdegen, les primeres violetes. Els teus llibres, la teva roba, tot al seu lloc... Menys tu.
He anat de bon matí a la platja, el sol tot just envia la primera carícia, massa freda per donar-me escalf.
I allà on s'acaba el mar i tot plegat cau al buit hi veig un pailebot centenari...
Potser és el Santa Eulàlia que torna de Cuba amb l'avi que et ve a buscar.
Potser tingui més sort.
No marxeu sense dir-me a on et porta. Espera'm. No trigaré.

Misió Divina

ECOS DEL MAR

Cómo habría de olvidar aquellos ojos verdes que habían sido su único consuelo. La vida jamás volvería a ser tan efímera y eterna como lo fue a su lado. Dispuesto a comenzar una aventura que le llevara lejos de todo lo conocido, de los errores del pasado y la pesadez de la vida. Sería difícil conseguirlo si persistía en el barco aquel olor a pino y olivo que le llevaba de regreso a los campos de su niñez. Recorriendo de nuevo los caminos saboreando la tibieza del sol, la inmensidad de un mundo que había creído eterno y suyo.

Aquel pailebote centenario había recorrido muchos puertos, llevado a cabo muchas misiones y conocido muchas miserias. Mucho antes de que yo lo visitara en el puerto de Barcelona y escuchara en mi cabeza voces lejanas del pasado que traían el eco de una historia nunca escrita.

Zulaiki

ELS TRESORS DE L'ÀNIMA

"Plego veles... en aquesta singladura. Me’n duc aquest tresor ple de vàlua. El protegiré. Mes no hi ha perles ni d’or ni de plata, ni monedes franceses ni italianes, sinó històries d’alta talla.

Plego veles... retornant a la meva pàtria, que és terra de solana i no d’obaga. A l’espigó de ma pàtria he ancorat un pailebot centenari on aferraré un cap a l’aigua. Aquest tresor, ja nàufrag, romandrà dins d'aigües tranquil·les, serenes i calmades. Plego veles... donant vida a altres espècies marines, dins les parets de ferralla oxidada i desballestades. On la tramuntanada em fa anar a la deriva i les ones xoquen contra els tresors que s'hi ensorren. Em revolten i m'amarren a un norai rovellat amb un cap de nus de gassa o de ballestrinca. 

Plego veles... ans sense oblidar-me que retorné a l' obaga, rememorant les vivències, desades en el cofre dels tresors de l'ànima."

Aranamina

EL PALO

Seis meses de arduo trabajo, el día de arbolar estaba cerca, fue un lunes lluvioso. Discurría un ambiente relajado entre opiniones y últimos retoques. En ese momento aparece la deseada grúa, podía levantar cómodamente los tres palos de 25 metros cada uno, con jarcia incluida. Estábamos a bordo para recibir el primer palo, el operador preparado a las órdenes del oficial al mando. De repente, un grito militar determinó un silencio de respeto que enmudeció toda posible desconfianza...
Sube el palo lentamente cogido de los extremos y a los diez metros resbala con toda furia hacia el muelle. Gracias a los carpinteros que trabajaron a contrarreloj Santa Eulalia "Un Pailebote centenario", vistió felizmente en su bautizo.

Edu

VINCULADOS

-¡No puede pasar!- Exclama la enfermera mientras me encamino hacia la habitación de mi hermano. Abro la puerta y, para sorpresa de las dos, Pascual no está. Sin embargo sé dónde se ha metido.

El muelle está mojado, pero ahí es dónde encuentro a Pascual, observando la ausencia del pailebote que lleva su mismo nombre. Me siento a su lado, le cojo una mano y empiezo:
-Creo que sé cómo curarte.
-¿Ah sí?- Dice, lejano.
-Sí, y entiendo que parece una locura pero… Creo que tu salud está vinculada con el Pascual Flores, igual que la mía con el Carmen Flores. Su decadencia ha ido al mismo ritmo y tiempo que la tuya… Y si arreglamos ese barco a punto de ser un pailebote centenario… Te recuperarás.

Tres años después la noticia me llegó como una tormenta a un marinero. El esqueleto del pailebote estaba demasiado deteriorado como para repararlo...


Coraline

ESTELA

Hacía mucho tiempo que no me acercaba a estas costas, pero las reconozco sin dificultad. No es memoria lo que me falta. Me siento como en casa, y me entrego con confianza a estas aguas, y a sus corrientes y mareas. ¡Que me lleven adonde quieran llevarme! 

Ojalá encontrara de nuevo al Santa Eulalia navegando. Hace mucho que nuestros rumbos se cruzaron en estas aguas, será ya un pailebote centenario. Era un compañero ruidoso, y acompañaba su balanceo con el crujido de sus cuadernas, el esfuerzo de mil cabos, y los gritos de los tripulantes. ¡Por cuántas millas seguí su estela! A menudo, desde entonces, he querido ser un pailebote yo también, y dejarme llevar a buen puerto por el viento. En estas preciosas aguas, asciendo a la superficie y lanzo con fuerza un bufido en tu honor, Santa Eulalia, y te deseo que las navegues por mucho tiempo.  


Cpt Jolly

SURCANDO HISTORIAS

De tres palos cada uno
dos bellos pailebotes
de nombre Pascual y Carmen
de bello apellido Flores.
Sudor y esfuerzo en los astilleros
dos importantes veleros
empeño y ansia
por mostrarlos al mundo entero.
Surcaba el gran Pascual el mar Mediterráneo
con Carmen Flores en su corazón
y su valor en un pailebote centenario.
Mercante de cálida madera y fina sal,
acompañado de sus blancas velas
valiente y fuerte hasta el final.
“El chulo” hasta Cuba y Baleares ,
contrabando, cereales
mil historias y bellos minerales.
En el bello Puerto de Palma
el mallorquín de oficio armador
le presta una nueva alma
movida por un motor.
Servicial en cualquier andadura
el Sayremar Uno siguió fuerte
bajo su blanca armadura.
Aire, viento, agua y sal
rinden homenaje al viejo Pascual.
De alma presente bajo el bello sol
en Barcelona descansa la bella Santa Eulalia,
bella y fuerte vaya donde vaya.

Miavoce

TROBADA NAVAL

El vell cuirassat avançava lentament, conscient de la transcendència de la seva missió. No envejava pas la lleugeresa de la fragata que, navegant a estribord, lluïa amb orgull les veles de quadrant inflades al vent. Era ell i ningú més qui gaudia de la supremacia naval. Dirigí una mirada de menyspreu a un pailebot centenari que surava una mica més enllà, indiferent als canons de gran calibre amb què ell estava blindat. Tot tres es trobaven empresonats entre parets blanques, compartint el mateix mar i sotmesos a una voluntat que no era pas la d’Èol com en temps remots, sinó la d’en Ramon, la ma del qual en aquell moment treia el tap que acabaria amb la seva navegació, perquè és ben sabut que sense aigua, cuirassats, fragates i pailebots naufraguen. Bon vent i fins al proper bany!

Remolí

LLOP DE MAR

- Mareee, ja s’hi pot pujar… A l’abordatge!
- No, Barba-roja; aquest és un pailebot centenari, però no ha estat mai un vaixell pirata. De fet, es va dedicar al transport de mercaderies i atracava als ports per...
- Terra a la vista! Portem una càrrega de..
- Capità Colom, el santa Eulàlia no va amarrar mai en terres desconegudes, prou feina tenia fent contraban o vigilància...
- Quan salpem, el Maelstrom no aconseguirà enfonsar-nos!
- Fixa’t en aquestes eixàrcies tan gruixudes, comandant Nemo.
- Pots dir-me Ismael, mare. Em recorden les que dúiem al Pequod per lligar els arpons, seguint les indicacions del vell Ahab... Quina obsessió la d’aquell home, sempre perseguint la balena. No havia passat mai tanta por fins que vaig conèixer Long John Silver. Vaig ben avorrir les pomes, llamp de llamps!
- Has vist quina hora és, capità Haddock? Arriem veles i cap a casa!


Lloba de mar

CAP A OCCIDENT

- Gener, altra vegada!
- Fa més de dos mil anys que viatgem plegats i encara et veig neguitós quan arriba aquesta setmana...
- Ves, haguessis de lluitar tu, amb el sextant i el compàs per trobar el camí entre tanta aigua... I encara bo que l'estrella no ens falla mai! Soc home de terra, jo. Conec com el palmell de la mà les planes i les muntanyes que he travessat tantes vegades; a mi doneu-me la sorra del desert. Què voleu que us digui, estic avesat a dunes i oasis, a les temperatures extremes del desert... Si encara em marejo només de trepitjar un pailebot centenari!
- Què remugueu vosaltres dos? Haguéssiu de menar un estol d’oques, com em toca fer a mi!
- L’any vinent us encarregueu vosaltres de la navegació i a mi em deixeu l’estiba dels regals i el farratge dels camells...
- Fet!

Els tres navegants

EL CARMEN FLORES

Carmen Flores, la filla de l’armador, recorregué orgullosa la coberta del vaixell que duia el seu nom, sabedora de l’admiració que provocava entre els badocs. Calia fruir del moment; poc es podia imaginar el futur imprevisible i atzarós que esperava a la nau: de l’honrat transport de mercaderies a l’estraperlo i el contraban en temps convulsos; del trasllat de passatgers a la col·laboració en tasques de salvament. Després de tantes peripècies, altra vegada despertaria l’admiració dels badocs que contemplarien incrèduls com tornava a lluir, amb nova arboradura i eixàrcia, en acabar l’acurada restauració.
Poc s’ho podia imaginar, Carmen Flores, vestida de seda i cofada amb barret de plomes, aquell matí assolellat de 1919. És clar que, devota com era de santa Eulàlia, li hagués agradat saber que, temps a venir, un pailebot centenari que s’havia dit com ella lluiria el nom de la patrona de Barcelona, amarrat al port.

E la nave va

ALLÀ A ALTA MAR

Allà a alta mar hi havia un pailebot centenari. Les onades el portaven amunt i avall com una dansa, sense cap mena de coreografia, però donant una imatge realment fantàstica!
Un pailebot centenari, la de coses que s’han viscut a bord, la de viatges que ha arribat a fer... potser ha canviat de nom varies vegades...
l a saber la quantitat de gent que ha transportat..., a bord s’hi deuen haver viscut fascinants histories, d’amor, d’odi, rancúnies, baralles, morts i, fins i tot, el miracle de la vida: naixements. Com m’agradaria conèixer una petita part de la seva historia.
Em fa pensar que tu i jo també som part d’aquest mon, en que hi ha aquest pailebot centenari i també estem fent la nostra historia plena d’aventures.
Arribarem a ser centenàries? Qui sap!
El que sí podem fer es gaudir de cada dia que passa! Som-hi, a viure!

Som-hi

SENSE POR

El terrabastall era immens, les ones gegantines trencaven amb força sobre la fusta envellida d’aquell pailebot centenari, bots plens de rom rodolaven sense control per la bodega, mentre els experts i fatigats mariners intentaven salvar la pell. A bord, el capità, empès pel reglament i el coratge, intentava amb una nova embranzida èpica mantenir el rumb i sobretot, mantenir-se dret. Amb les mans dolorides pel vent enfurismat, s’aferrava al timó i al desig d’arribar a terra. El temible cab d’Hornos ja presentava la seva identitat i no era qüestió de defallir, no almenys, tan d’hora. No era la primera vegada que s’hi enfrontava i tenia massa a perdre com perquè aquella, fos la darrera. El vell ho tenia clar, per sortir reeixit d’aquella empresa, calia donar una mà a Déu i una altra al diable.

Aulet

UN GRA DE SORRA

Ho confesso: he hagut de buscar la paraula “pailebot” al diccionari. A continuació m’he trobat cercant imatges a Internet del pailebot Santa Eulàlia. Ha estat llavors quan m’ha envaït una sensació estranya. Assegut a la cadira de la meva habitació, amb els dits sobre el teclat de l’ordinador, he notat el regust salat. He vist petites espurnes de sol rebotar sobre l’aigua. He sentit la remor suau i captivadora de les onades. Però no ha estat el mar. Ha fet falta un pailebot centenari perquè m’adonés de la meva petitesa.

Bilbo Deschain

ESPEJISMO

Soy tan viejo y estoy tan seco, que ya solo me quedan fuerzas para venir a la playa. Me siento frente al mar, y la brisa me abraza y me mece durante todo el día; no necesito nada más. Observo las olas tenderse sin descanso sobre la arena, chocar contra el pequeño espigón. Pienso en mis cosas. A veces el virazón me obliga a cerrar un poco los ojos, y me quedo casi dormido. Con el fantasma de esta playa, se mezclan los recuerdos de las barcas que ya no están. Ya lo decíamos entonces, que la marea siempre trae algo, y algo siempre se lleva. Se llevó el puerto entero, y se dejó un viejo pescador en la playa. Calafateado por el Sol y el viento, paciente como el mascarón de un pailebote centenario, ya solo queda esperar junto al espigón de mentira la orden de zarpar.

CptJolly

SARSUELA

La Torre de Guaita de Montgat espera l'arribada del Pailebot Centenari Santa Eulàlia que s'aturarà un moment per acollir els pescadors de les barques que duen la verge del Carme en processó mar amunt. El motiu festiu n'és un. El de transfons, un altre: la notícia d'un imminent atac de contrabandistes i pirates que pretenen abordar per sorpresa aquella nit la nau per endur-se la fortuna del rebost i el valuós velam. El que no esperen és una processó disfressada de contraatac, o si més no, una improvisada defensa de l'estimat Pailebot que ha d'arribar segur a Begur.

- A l'abord...

Un gran terrabastall acalla les veus. El Santa Eulàlia navega ara per aigües de Lloret amb un seguici de barcasses i remolcant un gran veler amb les veles negres plegades. Al celler, els navegants celebren la gesta amb un sopar de pesca: Sarsuela mentre ballen al ritme de Bolero.

Nadine

EL PAILEBOT ERRANT (CONDEMNAT A VAGAR)

Durant la fosca nit, un pailebot centenari dormia a port. Una ombra de silueta fantasmagòrica s'hi acostà lliscant per les aigües somortes fins adherir-se a babord.
Una figura grisa amb el rostre ocult s'hi enfilà per la borda i saltà dins fent un esquitx ofegat. Al seu pas, hi deixava petjades molles amb l'olor secular del resclosit salobre.
Des del fons de les conques rastrejava tota la coberta del vaixell que el museu exposava atracat orgullós al port.
Presoner d'un fosc passat, l'holandès de la trista figura desamarrà el Santa Eulàlia i es disposà de nou a errar un segle més per les aigües, aquest cop, mediterrànies. Havia d'actualitzar el relat talment com si fos un pla renove de la flota llegendària.
Sortint silent per la bocana, un mut cor de veus wagnerianes acompanyaven la nau que amb la proa engolia la negror. A popa en restaven els temps immemorials.

Rafel Hiddink

ALBA

La siento recorrerme, tiene los ojos de mar bravo, sus finísimos cabellos arrastran por las tablas, y su belleza, eclipsa a cualquier otra. Su voz solo sabe cantar y las gaviotas se estrellan contra la costa al despiste. Los marineros se dejan morir. Y ella sin saberlo, navega arriba y abajo buscando su amor. Él se marchó una mañana a islas lejanas, le dijo que volvería, que estarían juntos para siempre. Ella no le dijo que dentro le crecía otra vida.
Pasó los días, anclada en el puerto, esperaba, no comía, ni bebía. Algo se rompió. El pequeño ser dejó de crecer y se fue entre sus piernas. En una mañana gris, fría, las lágrimas y la sangre se mezclaron, allí se le fue la vida. De un salto, su espíritu, se embarcó en este viejo Pailebote Centenario, y desde entonces navegamos juntos.

Paz

UNA VIEJA LEYENDA

Me crujen las tablas, estiro las velas al viento para alisar mis arrugas. Observo cómo la araña teje su tela de plata, apacible, recreándose al ver cómo el sol hace brillar su magnífica obra. Siento cómo la carcoma me corroe por dentro buscando mi corazón de roble, no me dejaré abatir.
Hace años cuando yo acababa de nacer, el mundo era mío y yo rompía en el mar con la fuerza del viento entre mis manos. Las sirenas me cantaban al oído sus mejores canciones y hasta Zeus a mi paso hacía rugir los truenos, yo era único.
Ahora aquí anclado, encadenado a este puerto, me veo morir. Qué puede esperar "Un Pailebote Centenario", ya nadie recuerda mi gran nombre "Santa Eulalia", perfecto para una leyenda que se pierde en el tiempo.

Dorada

PASSA EL TEMPS

1918... Fusta, cordes i teixits, planells, cervell, mestres d'aixa, mans i brea, suor i temps. Tots plegats van construir dos velers de línies fines. De un se'n va perdre el rastre, de l'altre ara en parlarem.
Pel vaixell "Carmen Flores" van anar passant els anys, i l'edat que fa la història, feia canviar un nom per altre, treure un pal, posar un motor, i variar el que transportava, mercaderies, estraperlo, passatgers o salvament.
Quan semblava que moria, i gràcies a la bona gent, un nou fènix van fer d'ell. Treballant cordes i fusta, mestres d'aixa, suor i temps, fins tornar a la seva essència, un tres pals de gran presència.
2018... Un cop més el "Santa Eulàlia", un pailebot centenari, torna a solcar els oceans, blanc ambaixador de pau, de la perícia de l'home de la gent que estima el mar.

Tipoferit

CARMEN FLORES

El vell mestre d'aixa s'obre pas entre els curiosos que envolten la nova adquisició del museu. "Joaquim, és més gran que vostè", bromegen, però ell sap que no és un pailebot centenari, encara. Acosta la cara al buc i esguarda la fusta que un altre mestre va enramar fa vuitanta anys.
Ningú s'atreveix a trencar aquest moment d'intimitat entre dos vells llops de mar.
S'atura a popa, frega amb els dits la pintura, i xiuxiueja. Aparta la mà i se'n va somrient.

Desenes de torrevellencs vitoregen el bateig dels nous pailebots. Un nen fixa la mirada en el que du pintat a popa el nom de la bellíssima filla de l'armador, asseguda a la coberta. "Deixa de somiar, Ximo, són d'un altre món. Nosaltres no podrem mai ni tocar-los", li diu un company. En sentir-ho, reté una llàgrima d'impotència mentre el "Carmen Flores" es disposa a navegar lluny, ben lluny.

Xavisic

LAIA

Em desperto, i amb un gran somriure als llavis, comprovo en el calendari que, efectivament, avui és dotze de febrer. Santa Eulàlia. M'aixeco d'una revolada, i em vesteixo encara més de pressa. Avui navega el famós pailebot centenari, per commemorar els vells temps, per honrar la patrona de Barcelona. L'emoció que sento ara mateix és incontenible. La meva imaginació vola, i vola pel port, barrejant-se amb la dels altres catalans, els quals se senten orgullosos, i plens d'honor, l'honor que suposa poder estar davant d'una construcció tant popularment alabada. Jo estic allà, a primera fila, únicament amb una rosa blanca. No comparteixo el seu honor. Tampoc ells es fixen en la blancúria de la meva rosa. I és que per mi, el més preuat que tinc en aquest món, el que realment honra la meva ànima, és el meu nom. Laia.

Enif

PREMIO

Diez millas náuticas separan al barco de Lampedusa. Un pailebote centenario rumbo este sur-este. La tripulación se prepara para cenar. Reina alegría bordo: en pocos días arribarán a un puerto donde les están esperando para entregarles un premio por la magnífica restauración a que han sometido a su velero. De pronto voces procedentes de la oscuridad desorientan a los marineros... ¿de dónde vienen los gritos de socorro? Encienden todos los focos de cubierta y descubren, a babor, una embarcación neumática a punto de zozobrar. Rápidamente suben los náufragos a bordo y les proporcionan todo lo que tienen: mantas, aguas, comida... Horas más tarde el capitán reúne a la tripulación: hay que trasladar a los náufragos a tierra.
Con tres días de retraso llegan a su destino. No esperaban a nadie en el puerto. Sorpresa!! Una multitud les aplaude entre lágrimas y aplausos. El único premio que el tiempo no marchitará.

Lagarto