dijous, 23 de març de 2017

INTRUSOS

- ¡Despierta querido! ¡Están aquí de nuevo!

Su marido refunfuñó. Por la escotilla penetraba un cegador haz de luz que barría el interior del lujoso camarote de primera clase. La mujer intentaba protegerse con la colcha de seda.

- ¡Por Dios! ¿Quiénes son y por qué se llevan nuestras cosas?

Tenía frío. Desde hacía largo tiempo el frío parecía haberse instalado en aquel barco. Ella vio aterrada, a través de la escotilla, unos siniestros brazos mecánicos.

Algunos pasajeros de segunda y tercera también despertaron al resplandor cegador y a los sonidos huecos producidos en el interior del barco. Nunca terminaban de acostumbrarse a esas extrañas intromisiones.

Cuando la luz y aquellos brazos desaparecían, todos los pasajeros del buque volvían a sumirse en un profundo sueño arropado por el fango lechoso del océano.

A cuatro kilómetros por encima del barco se vitoreaba otro éxito de la expedición al Titanic.

Martin Eden

dimecres, 22 de març de 2017

DE PROFUNDIS

En el muelle 59 se acumula una multitud que celebra la arribada del Titanic; el más inmenso de los transatlánticos, un auténtico hotel flotante que trae a dos millares de personas desde Southampton hasta Nueva York. Los célebres pasajeros, luciendo sus mejores galas, bajan la pasarela hasta el muelle. El gentío estalla en vítores; algunos esperan a un padre, otros al amante anhelado, muchos son simples curiosos con ánimo de asistir a un evento histórico. Sin embargo, pese a la euforia, muy pronto la multitud advierte algo extraño. Los primeros en tomar tierra desprenden un aroma de algas blancas. Sus lujosos ropajes perdieron el brillo, como un palacio abandonado. Según los vomita el barco, los rostros acuosos de los recién llegados se mezclan rítmicamente con la inmensa comitiva de bienvenida, para perderse en silencio entre las calles de Manhattan y el mundo.

Colectivo Juan de Madre

L'ESQUIF

Era el vespre del catorze d'abril. La música de l'orquestra sonava alegrement, i els passatgers del Titanic es vestien amb les seves millors gales per al sopar i la festa organitzada per a aquella nit, aliens a la desgràcia que havia de succeir-los poques hores després.

A la distància un petit esquif s'allunyava lentament; a bord, un home perseguit pels monstres del seu passat. Perles de suor regalimaven pel seu rostre i la seva esquena mentre remava sense defallir, tot mullant la seva barba esclarissada del color de la cendra. El doctor comprovà que havia agafat tot el necessari per endinsar-se en els glaçats erms de Terranova.

Allà prosseguiria la seva fugida eterna, essent conscient que ell, sense voler-ho, havia condemnat a tots els viatgers del luxós transatlàntic. La còlera del monstre que viatjava al Titanic enfonsaria el vaixell per seguir buscant-lo a ell, el seu creador, Victor Frankestein.

Colectivo Juan de Madre

MAREA DE PRIMAVERA

El costillar del buque se deslizó con suavidad, sus 29 calderas y 2 máquinas alternativas le daban la fuerza necesaria.
Se dejó acariciar por aquel mar de espuma, por aquel azul que extasiado por su belleza se volvió gris. El 14 de Abril después de recorrer 1451 millas, las gélidas aguas del Atlántico seguían acunándolo, lo envolvían en un suave susurro imperceptible al oído. Luego la noche lo abrazó con su oscuridad, y la luna ausente parecía haberse aliado con aquel mar que había decidido hacerlo suyo.

Ina

BODES D'OR

Cinquanta anys de viure junts, de navegar junts, amb vents a favor i sortejant tempestats, que de tot hi ha hagut. Això hi deia a la invitació que vam enviar als nostres fills i familiars.
Quina festassa! I quin acudit, els fills! Regalar-nos aquest viatge fabulós amb el Titanic.
Ara que la nau ja ha salpat, vull viure cada instant com si fos l'últim, vull atresorar totes les vivències d'aquest viatge de somni per a poder-ho recordar el que em quedi de vida. Perquè, és molt difícil que puguem deixar aquest món tots dos alhora, per tant, si per aquelles coses del destí jo el sobrevisc, vull que me'n quedi un dolç record que em faci més passadora la seva absència. Perquè, demanar fer l'últim viatge, el viatge sense retorn tots dos junts, fora demanar massa, no?

Dora

ICEBERGS AL ACECHO

Henry Wilde, el Jefe de Oficiales, recibió la orden de zarpar del puerto de Queenstown. Era un diez de Abril de 1912.
Para Wilde era un inmenso honor el poder estar bajo las órdenes del experimentado comandante Edward Smith. Muy pocos marineros en activo tenían el historial de su comandante.
La navegación era tranquila. Los motores del TITANIC funcionaban correctamente. El mar estaba calmado y las previsiones meteorológicas no anunciaban cambios. Próximo destino, New York.
Henry no pudo evitar el choque con un iceberg que no constaba en ninguna carta marina. El impacto fue tan grande que el TITANIC empezó a hundirse de proa. La nave acabó partida en dos y a 3.1784 metros de profundidad.
1.514 sueños se hundieron en el Océano Atlántico y los icebergs continúan desprendiéndose de los glaciares. Flotando, sin dejarse ver, al acecho de su próxima presa.

Daniel

LA CARACOLA

Un día más, Patricia busca una caracola bajo la arena. Una muy especial. Es sencillamente perfecta, equilibrada en su lacado de colores blancos y rosados. Sus manos la encuentran justo donde la dejó ayer. Bajo ese montón de arena volcánica. Se la pega a su oreja. Sonríe. La música sigue ahí. Sin prisa. Sin pausa. Una vez más escucha con atención las notas de un violín entristecido, como si supiera que ésta será su última vez.

¿De dónde vendrá esta música? - se pregunta una vez más. Con la caracola pegada a la oreja Patricia entra en el inmenso océano dispuesta a encontrar su origen. Hipnotizada por sus notas se sumerge poco a poco en sus frías aguas. Bajo las olas, la melodía engrandece. Todo el océano parece moverse bajo la batuta de un director tan invisible como omnipresente. La música no cesa. Ella tampoco.

Sara

dimarts, 21 de març de 2017

MALDICIÓN

Sumergida en la muchedumbre que inundaba el puerto, Emily contemplaba como aplaudían el naufragio de su vida. El monstruo metálico quitaba el aliento, pero ella sólo podía fijarse en Henry. Lo había observado subirse al barco, tan feliz y orgulloso, con Elizabeth, su prometida, siguiéndolo como un espectro.
Emily acarició su vientre ya redondeado mientras una oleada de odio sumergía su alma. En la cubierta, Henry saludaba entusiasmado, sin reconocer entre el gentío a su antigua amante.
Ella había intentado retenerlo con besos y sus lágrimas. Él se había reído con condescendencia. No iba a renunciar a un buen matrimonio y a un océano de oportunidades por un niño que podía ser de cualquiera, por una mujer como ella.
Hacía tiempo que el Titanic había zarpado pero Emily seguía clavando su mirada en él como una estaca de hielo, esperando que una brisa glacial llevara hasta él su maldición.

Kristin

NASCUDA AL TITANIC

S'ha parlat molt dels que van morir al Titanic, i poc o gens dels que hi vam néixer i encara hi passegem. De tots els meus recorreguts quotidians, el que més m'agrada és el del nivell de primera classe. Quins salons, quines taules, tot guarnit amb un gust exquisit. M'encanta donar un volt i passar l'estona gaudint del silenci majestuós tan exclusiu de les classes superiors. De tant en tant trenco la foscor encenent la llumeta del meu cap, a veure si algun despistat s'apropa i l'enxampo. Amb el pas del temps em vaig fent grant i tot segueix igual, o gairebé. Avui, per exemple, m'ha semblat que em picava l'ullet un dels passatgers, precisament el que conserva la majoria d'ossos. El que en diríem un esquelet molt ben plantat, vaja. Però no, deu haver estat algun cranc abissal amagant-se a una conca buida del crani per buscar refugi.

Charles Joughin

TITANIC

Todo era nuevo, el barco y unas vistas sin final.
      Rondaba la medianoche, cuando la tranquilidad del momento se transformó en el más puro caos. El todopoderoso Titanic impactó con un iceberg y comenzó a hundirse. Pasaron unas tres horas y el mar nos demostró que además de superficie plana, bella y cristalina posee profundidades tan oscuras como el abismo más temido; el cuál, te deja en ridículo al intentar dominarlo.
      El barco se hundió, sembrado de gritos de estupor por doquier, dejando demasiado espacio entre el agua y la salvación.
      Me agarré junto a tres personas más, a trozos del mobiliario que aún flotaba. Luché sin cesar, pero esa noche se alargó demasiado, no pude continuar...
      La persona que más quería murió a mi lado, nunca lo olvidaré, por eso os describo en su nombre el desastre que me lo arrebató en una interminable y fría noche de abril.

Giraldez

DESIG

He vist clarament el desig en els ulls de Rosy. Què faig? em quedo, corro?, estic en perill...

Mary insistia "queda't amb mi, t'ho prego, no t'embarquis", però vaig sucumbir a la temptació de navegar en el millor vaixell mai construït i de veure el nou món.

Fins ara el Titanic ha avançat majestuós i segur, fent-nos sentir dins un somni. Però ara el somni trontolla, hi ha corredisses i cares de terror.

Després del sotrac, he decidit anar-la a buscar, Rosy devia estar perduda entre la multitud que corria espaordida. I l'he trobada, al menjador. Està arraulida damunt d'una taula i mira amb desig els plats abandonats, plens de salmó i caviar.

Dubto en concedir-li el desig o fugir... però al cap i a la fi, és la meva gata estimada, i m'ha costat un ull de la cara el seu passatge. "Té, Rosy, menja. Podem esperar".

Captain B

dilluns, 20 de març de 2017

TERESA

Teresa se marchaba. Había intentado con fe y positividad, con constancia y valentía, incluso con alcohol, superar aquella situación que tanto la atormentaba pero no había manera alguna.
Teresa, una de las supervivientes del naufragio del gran Titanic, vivía inmersa en un bucle de tristeza, nostalgia y angustia. Hacía ya años que sufría pesadillas devastadoras, noche tras noche. Su hermano Julián, había muerto ahogado en su camarote mientras dormía y no había día que Teresa no lo recordara. Ni los medios de comunicación, ni la película siquiera, se asemejaban algo a la realidad. El dolor que supuso para ella, aquél recuerdo grabado en sus retinas, un tatuaje de por vida a carne viva... La pena se apoderó de ella, sin más y su luz se fue apagando lentamente. "Por fin a tu lado, Julián" - y se marchó.

Pandora

ÀNIMES BESSONES

Diuen que tots tenim un doble, algú que és físicament igual que nosaltres i que té els mateixos interessos, tendències, més o menys poca gràcia, intel·ligència... Diuen també que aquestes persones, a qui alguns científics anomenen "ànimes bessones", tard o d'hora s'han de trobar, perquè estan destinats a conèixer-se. Hi ha fins i tot qui parla de miracles, però això és una altra història.
Jo sé qui és la meva ànima bessona però no crec que ens arribem a trobar perquè el que ens separa no és l'espai sinó el temps, i això és una distància insalvable.
Malgrat no he trobat mai informació que ens relacioni, jo sé qui és; perquè, ¿com pot ser que m'agradi tant el mar, que em passi les hores mirant els vaixells, colant-me de polissó? Però sobretot, ¿com pot ser que jo, que visc de l'empara social, tingui un diamant blau?

Estel

EL FOSC DEL MAR

La música, les rialles, l'elegància, el caliu que bull en l'interior contrasten amb el silenci, la sobrietat, la fredor i la foscor que ens va abraçant des de l'exterior. Naveguem ràpidament sota el negre cel i sobre capes i capes d'aigua tan gelada que fins i tot tremolen les canonades de tot el meu cos.
Segurament, aquesta frigidesa, ha fet que no me n'adonés de la fissura que m'he fet a l'ensopegar mentre mirava d'esquivar algun esglaó d'aquest terra movedís.
Continuo tremolant. No aconsegueixo mantenir-me dret. M'adono que poc a poc vaig perdent la vista. De lluny, ara sento crits, però encara sona una lleugera música trista. Tinc cada vegada més fred. No sento res.
Em dic Titanic. I només sento no haver pogut salvar l'honor de tot un temps.

Ona

TI-TAN TI-TAN

Algunos comprobaban en sus relojes de pulsera o de bolsillo, si ese barco - el mayor hasta la fecha que transportaba pasajeros, y por el que habían apostado - saldría con la puntualidad anunciada.

Acompasándose con las de sus esféricas máquinas, sus pulsaciones se aceleraron cuando a las 12:15 exactamente... TICTAC, TICTAC... salió el gigantesco pez de hierro del puerto de Southampton, para pavonearse, contoneándose, nudo tras nudo, surcando los mares con su paso seguro, al igual que lo hace una audaz modelo, en el debut de su primera pasarela.
Sin la más mínima sospecha ni para el pasaje ni la tripulación, trepan por la proa, tres desalmados "buscavidas", llamados: Mil novecientos doce. Abril y Quince.
TI-TAN, TI-TAN- IC- IC- Iceberg... 1513 relojes se paran.
Alguno más de 700, agradece que su "maquinaria" no estuviera en la lista negra del destino.
Final de TI-TAN- ES-peranzados.
Son supervivientes..., para siempre marcados.

Elelum

DX. LARGA DISTANCIA E INCÓGNITA

Siempre le fascinó la historia de aquel transatlántico. Decidió de alguna forma, ser parte de él. Bautizó su estación de radioaficionado con ese nombre y añadió el número dos: "Titanic 2, operador Pedro". Sonaba perfecto. Desde el sobreático, con un pequeño transceptor y un sencillo dipolo, comenzó a lanzar su indicativo a través de las ondas. No partía desde Southampton sino de un barrio barcelonés. Su destino podría ser New York, aunque también Sidney o Mendoza. Surcaba los mares con la magia de la radio. A veces la propagación le tendía trampas a modo de icebergs. Navegaba por el éter a través de  frías aguas e inmensos océanos. Algunas noches de verano contemplaba el cielo, acompañado por el rumor del equipo, como aguas surcadas por un barco.
No se veía tan distante de aquellos irlandeses que se embarcaron a la aventura, buscando una vida mejor y un mundo nuevo.

Montag

SOMNIS ENGOLITS

Com cada nit, s'estirà al llit amb el cos escruixit per la duresa del treball. Tot i el cansament, somrigué en pensar que al calaix guardava l'esperança d'una vida millor, que l'esperava a l'altra banda de l'Atlàntic en forma de bitllet de vaixell. Havia estalviat penic a penic les dues lliures que costava el passatge i comptava, impacient, els dies que faltaven pel deu d'abril. Nova York, ja vinc!

Com cada nit, s'estirà al llit cansada. I mira que li agradava anar de botigues, emprovar-se vestits, escollir adorns...! En tindria prou amb dos baguls? Els barrets eren voluminosos, i les estoles de pell massa delicades per encabir-les amb els vestits de ball. Somrigué en pensar que gairebé s'havia gastat tant com les vuit-centes setanta lliures que costava el bitllet. En guardaria les factures com a record.
La nit del catorze d'abril, el mar engolí somnis, bitllets i factures.

DER

MAL MENOR

L'avisaren trenta-cinc minuts després d'haver salpat. Era una bona estratègia: no es podia tirar a l'aigua trobant-se a vint-i-dos quilòmetres de la costa. L'havien pujada a l'RMS Titanic mig enganyada («ni te n'adonaràs, que naveguem!») a fi que el seu marit rebés una condecoració a Nova York. No obstant això, la senyora s'esblaimava amb cada indici de trobar-se a un vaixell - els xiulets de les gavines i els motors -, així que la feren seure al saló versallesc de primera classe i pregaren al violinista de bord que l'entretingués. Però res no servia i els seus polsos, furiosos, amenaçaven de travessar-li la pell per tornar a Southampton ells sols. El senyor, amb la camisa enfosquida per la suor, l'alleugerí per enènisma vegada: «tranquil·la, és el vaixell més segur del món», «segur?», «segur», «promet-m'ho, Harold», «t'ho prometo, Ehtel».
I aquesta fou l'última - però no l'única - promesa incomplerta del seu matrimoni.

Maderno

RESIGNACIÓ

¡Quin error fer aquest viatge! Tota una vida de misèria en la meva Irlanda, un dia em decideixo a canviar per intentar trobar alguna cosa millor, venc la casa, que era tot el que tenia, compro un bitllet per anar a Amèrica i el que aconsegueixo és enfonsar-me amb aquest vaixell. Van dir que el Titanic era insubmergible, per això no hi ha bots salvavides per a tothom, no els he contat, però pels crits de la gent sembla que és cert. He trobat el meu destí, però si he de morir ho faré després d'acabar-me l'ampolla de whisky que tinc i almenys no m'assabentaré de res. No tot serà dolent, perquè em tornaré a reunir amb la meva estimada esposa que la vaig perdre uns anys enrere. Quanta raó tenia quan em deia: mai abandonis la terra que ens va veure néixer. Ara és massa tard.

Overlord

QUAN LA LLUNA PLORA GEL

Les estrelles cauen, es precipiten lentament. Llàgrimes, perles de gel que s'enfonsen en aquest cel nocturn. La mar, el mar... Embruixada quimera que atrau el viatger, l'abraça i l'oprimeix fins a besar-lo amb petó gèlid que glaça l'ànima. Jo sóc home casat, o era. D'aquí poc deixaré de ser per sempre. Aquí, acunat per cel i diamant, respiro mentre escolto els últims gemecs de Titanic. Pobre nadó, que has estat ferit irreparablement. Qui consolarà les mares dels que surem i, inexorablement, ens perdem?
És un quinze d'abril, s'acosta l'albada. El Sol està a punt de néixer en aquest paisatge desolat on els estels moren i la llum és somiada. El Sol... Fènix. T'envejo, astre, doncs el meu foc ja és cendra. M'enfonso i em lliuro a l'aigua. Endiablada, que em donares vida i ara... Ara ets metzina.

Darkesse

ARRIBA Y ABAJO

Como si formara parte de una coreografía... Cientos de pañuelos, abajo, despedían a familiares y amigos. Cientos de personas, arriba, intentaban localizar a los suyos entre la muchedumbre de tierra firme. El puerto de Southampton era el escenario de un acontecimiento, del que se había hecho difusión mundialmente. Y del que nadie sabía que más de un siglo después, su recuerdo permanece imborrable.

El trasatlántico, también tenía su "arriba y abajo" que diferenciaba las clases sociales. El billete..., otorgaba privilegios dependiendo de la altura.
Pero el destino es caprichoso y enigmático, y un juez desconcertante.

El hombre más rico a bordo era John Jacob Astor IV, cuya fortuna se estimaba en 85 millones de dólares, murió allá "abajo".
En algo menos de tres horas, TITANIC, desapareció succionado, poseído misteriosamente por las gélidas aguas.
Un iceberg plantó cara y jamás llegó a New York.
Cientos de sueños naufragaron "abajo".

Elelum

divendres, 17 de març de 2017

CON VIDA PROPIA

Como una gran masa, floto en el gran océano. Soy enorme, frío y me he desprendido ya de otro gran trozo de hielo, para poder seguir viajando libremente. No creo que llegue muy lejos, se caerán otros trozos, pero me moveré sigilosamente por aquellas frías aguas hasta que tropiece con algo.
Veo una luz más allá, viene a gran velocidad, no tendré tiempo de moverme hacia otro lado. Lo intento, pero aquella cosa gigantesca viene directa hacia mí.
Ahora veo que es un barco. No creo que pueda evitarlo, chocaremos sin remedio en este gélido mar. Intenta girar, pero el impacto es inevitable y un fuerte golpe desprende trozos de hielo que caen sobre la cubierta. Otro golpe, por la parte que tengo sumergida, le abre un gran boquete en la parte de abajo. Cuando me alejo, veo un nombre impreso en el casco: TITANIC.

Melon

LO CONSEGUÍ MAMÁ

¡Vaya! ¡No puede ser! Se cumplió mi deseo de cumpleaños.
Anoche, desde nuestro pequeño y oscuro camarote, mientras soplaba las velas cerré los ojos bien fuerte y deseé con todas mis fuerzas venir aquí, donde estoy ahora... a primera clase.
Mi madre decía que no podía ser, que era algo imposible, que no pertenecíamos a esa clase y que me pidiera algo más realista.
Yo no le hice caso, y mira, aquí estoy, sobre una moqueta roja en un pasillo bonito e iluminado con puertas blancas relucientes que dan paso a camarotes de ensueño.
¡Mamá! ¡Ven! ¡Corre! ¿Mamá?
Estoy sola. No es lo mismo estar aquí si estoy sola. Ven mamá. Empiezo a tener miedo. No hay nadie por los pasillos. Escucho gritos a lo lejos. ¿Qué pasa?
Un niño se me acerca. Parece que quiere decirme algo.
"Prepárate que los niños vamos todos juntos al cielo. El mar nos tragó"

Llum

EL RETRATO DE AMELIA

Ella creyó que sesenta años no habían pasado en vano y que todo había sido borrado de la memoria por el tiempo. Pero él no había olvidado pues, ni ahora, el momento de dar la última pincelada al retrato, podía perdonar la infidelidad de su esposa. Esbozó una sonrisa y bebió del champán que, para festejar su viaje en el Titanic, y su supuesto feliz aniversario, Amelia había descorchado.
El retrato era, en verdad, espléndido: el Capitán del barco era un pintor aficionado realmente bueno; la había pintado harmoniosa y elegante, una digna señora de la alta sociedad.
Esa noche él le hizo el amor frenéticamente por última vez. Al despertar vio la nota en la cama con sus planes de estrellar el barco por venganza...
Su cerebro se paralizó al instante, justo cuando el barco crujía roto en dos.

Doctora Amor

EL DESAMOR

La noche era fría, en medio del caos y los gritos se quitó el pañuelo que cubría su cabello y dejó al aire su melena pelirroja.
No había querido subir al bote, nadie la esperaba al llegar a New York y empezar una nueva vida. Al subir en Queenstown había tenido una premonición, sabía que iba a pasar algo malo en cuanto vio una sombra que la seguía por los pasillos del Titanic.
Y ahí estaba, esperando en medio de los gritos y la desesperación que acabara todo, aunque su vida ya acabó el día antes de embarcar, solo podía ver esos preciosos ojos verdes y esa boca rodeada de una barba pelirroja que decía una y otra vez: - no te quiero Mary, y cayó a las heladas aguas del océano Atlántico frente a las costas de Terranova. Se dejó ir, viendo esos ojos verdes, todo se volvió oscuro.

Merche Springsteen

LA SIRENA DAURADA

Presumeix de la cua mostrant-ne la meitat, marcada per la línia d'una mar tranquil·la.
Els reflexos del sol li enlluernen les gotes que li llisquen per les escames daurades a cops de vent.
Un calfred hi intervé, però ella no deixa de moure's amb subtilesa i elegància per impressionar el galant enfilat sobre la vela d'un vaixell immens, el Titanic.

A l'altre costat la boira va desapareixent, i ella cada cop veu amb més claredat la silueta d'un iceberg immens a uns cinquanta metres de l'embarcació.
Balanceja els braços de costat a costat, i el mariner, la saluda.
- Hi ha un iceberg! Feu mitja volta!
L'home, salta agafat a una vela, i al caure a l'aigua, la sirena li enganxa els dits al peduncle caudal, i se l'emporta al paradís.

Estquitx

EL PELADOR DE PATATES DEL TITANIC

En Jeff em pregunta perquè xiulo. Com vol que no xiuli, sóc feliç! Només sóc el pelador de patates de la cuina, però de quina cuina! Doncs ni més ni menys que del vaixell més important, el que porta més passatgers del món. Quantes patates hauré de pelar avui pel dinar de demà?... trenta, seixanta, cent quilos, per sort no he de pelar patates per tot el passatge, més de dos mil passatgers! Només cuinem pel menjador principal. Sóc el pelador de patates del restaurant de primera del Titanic i som rumb a Amèrica, terra de les oportunitats, però les oportunitats són pels altres, jo ja m'he guanyat la meva, ho sé, tot i que només porto cinc dies aquí, ho sé. Ara són quasi tres quarts de dotze, estaré fins la matinada pelant les patates, ...
Ondia! què ha sigut això? Quina trompada! Totes les patates són per terra.

Frankie

IMPROVISADA CUNA

La brisa y el olor del mar, confirmaba que cientos y cientos de sueños programados, estaban cumpliéndose. Aunque las expectativas del "destino" elegido fueran lo más variopintas y distintas.
El humo grisáceo de sus chimeneas, acariciaba el cielo y marcaba el camino recorrido. Luego el viento lo deshacía, igual que lo hace un borrador, con la tiza de una pizarra. El pez de hierro devoraba 600 toneladas de carbón diariamente para saciar su hambre y seguir navegando, de las que 100, eran "excrementadas" y devueltas al océano.
Ningún viajero de aquella ciudad flotante, podía imaginar que sus miras, estaban señaladas y naufragarían después de que el TITANIC, zarpara de Southampton el 10 de abril de 1912.
En él viajaba Millvina Dean, de dos meses, quién su madre metió en su maleta, lanzándola al mar.
Mecida durante millas, su desgarrador llanto fue alertado. El destino "fue generoso", regalándole... otra nueva vida.

Elelum

AQUELLA NIT

- Eh, bona nit tu!
- ...mmm
- Ja dorms??? ... eh???
- ...mmm sí
- Osti tu! jo no tinc son.
- ...
- Mira... eh! Mira... què és allò?
- ...
- Eh tu que s'acosta!!! Què és?? Eh!?
- ...no sé... mmm... calla
- Osti tu que fa molt soroll... tu què dius que és?
- mmm... a veureeee... MARE MEVA!!!! Salta de l'iceberg que se'ns tira a sobre!
I tots dos van sortir nedant sense mirar enrere.

Sacatapus

MARCA IRIS

- Coneixeu la marca Iris?
La famosa cervesa de la flor blava.
Aquesta multinacional que ven cervesa per tot el món, coneguda sobretot per les seves campanyes de publicitat agressives i d'alta càrrega sexual.
Abans dels anys cinquanta només era una marca local, coneguda només als Estats Units.
Després va llençar-se a la resta del món.
Venia d'una petita fàbrica, que va saber aprofitar la publicitat del futbol americà.
Era una empresa familiar, d'origen irlandès, tercera generació de mestres cervesers.
La segona generació va automatizar el procés de fabricació.
El fundador va arribar als Estats Units l'any 1912 al primer viatge del vaixell més gran del món.
No, no la coneixeu, perquè els seus anuncis mai s'han rodat, ni tan sols mai ha estat marca, ni fàbrica, no va haver segona generació, el fundador mai va arribar als Estats Units, el vaixell més gran del món de la seva època, tampoc.

Tòfol_c2

PROFUNDITAT

Dintre d'aquella càpsula submarina, la Laura era una gota en un mar d'inseguretat i il·lusió. Portava preparant el projecte mesos, el finançament havia sigut clau però el fet de ser un vaixell tan conegut ho havia tornat fàcil; el Titanic la esperava al fons de l'oceà.

Va començar el seu descens al Nord de l'oceà Atlàntic, prop de la península de Terranova. La baixada va ser llarga i silenciosa.

Hores després, la silueta del gran tità va planar sobre el submarí, que empetitia a mesura que s'apropava al naufragi. A través dels altaveus se sentien els laments del vaixell: l'acer retorçant-se sota el mar, casi com els laments de les persones que varen abandonar el món en aquell vaixell. Davant seu estava el somni de la seva vida, el gran colós que descansava en un cementiri submarí; extens, intimidant i inabastable, com si es tractés d'un monument al propi oceà.

Àlex

LA SENYORA SMITH

Eren les onze de la nit del 14 d'abril del 1912. La senyora Smith havia entrat tota ufanosa dins la gran sala del vaixell. Arribava tard. Aquell espai no estava mancat de cap mena de luxe, tot era esponerós. Davant d'una escalinata majestuosa hi havia ubicat un àngel que enlairava una torxa en forma d'espiral i donava la benvinguda a l'escala. El terra era ple de rombes coronats per estrelles de diferents colors. A la barana tampoc li sobrava res. Combinava formes metàl·liques i detalls daurats embolcallats de la millor fusta provinent dels boscos nòrdics. La senyora Smith pujà els esglaons, passà pel costat d'un rellotge d'estil barroc que coronava el replà. Un matrimoni anglès entaulava una conversa. De sobte, s'escoltà un estrèpit. El Titanic brandà amb brusquedat. Eren les 23:40. La senyora Smith caigué. L'aliança sortí rodolant fent cercles pel sòl. L'orquestra seguia tocant... i arribà un crit: "-Iceberg!".

Edward John

LA NENA QUE MAI VA PODER JUGAR AMB VAIXELLS

Era dijous en fosquejar quan arribàvem a Nova York a bord del buc que ens va recollir del mar. Jo estava molt esgotat. D'entre la gran quantitat de gent que hi havia en el moll, esperant trobar als seus familiars entre els supervivents, hi era aquella nena petita, agafada de la mà d'una dona que per l'edat havia de ser la seva àvia. Mai oblidaré la seva mirada. En els seus ulls grans blau fosc veia homes que saltaven al buit mentre ens allunyàvem, en aquella barca, lluny d'un Titanic que semblava una gran balena a punt d'enfonsar-se. En la seva còrnia, forts esclats, i el vaixell se submergeix en el mig d'aquella negra pupil·la que es tornava un remolí d'aigua gèlida fins a l'abisme més cruel, com si fos una joguina. De vegades encara em desperto a mitjanit i la veig allí dempeus.

Literarysuicide

VIOLET CARTER

Em dic Violet Carter, vaig néixer l'any 1899 i tenia 13 anys quan vaig embarcar al Titanic. El vaixell era colossal, l'ambient festiu i jo ràpidament vaig fer un grup d'amigues amb les que ens passàvem el dia juntes. El cinquè dia, però, els meus pares em van dir que fins que no hagués estudiat prou no podia anar a veure-les. Jo em vaig escapar i quan se'n van adonar em van castigar sense sopar i em van dir que no sortiria de la cabina en el que quedava de viatge. La ràbia em desbordava i vaig desitjar no veure'ls mai més fins que em vaig adormir.
Un home de la tripulació em va despertar de cop, va dir-me que em posés tota la roba d'abric que tingués i que l'acompanyés. Afortunadament vaig aconseguir sobreviure, però secretament sempre he cregut que amb el meu desig, jo vaig enfonsar el Titanic.

Violet

SOBREVIVENT

Sento una pena infinita per la gent que queda cridant allà dalt, a coberta. Veig les seves mans desesperades intentant agafar retalls de vida que saben, se'ls escapa... els meus privilegis sempre m'han fet viure bé i ara em permeten viure vides prestades d'aquella gent que es quedarà per sempre més al vaixell. Intueixo por... abraço la meva filla. Sóc valenta per ella perquè necessita que la tregui d'aquesta agonia. La seva vida, la vida de totes dues per la vida dels que es queden... Què faríeu vosaltres? Digueu-me que us quedaríeu per deixar que altra nen o nena pugés al bote i tal vegada m'ho pensaré...
Les veus i els crits es senten cada cop més lluny. Hi ha ànimes flotant a l'aigua glaçada.
Abraçada a la meva filla no em sento ni valenta ni covarda. Sóc una sobrevivent i així em sentiré la resta de la meva vida.

Unduli

RESILIENCIA

El Titanic desaparecía como si fuera engullido en una de esas capas de arena movediza.
Tenía solo 17 años de edad, y todavía era una niña para perderse el disfrute y la emoción que te brinda la vida.
Su largo cabello fluía detrás de ella. Miró a su alrededor y creyó percibir a lo lejos a su padre desaparecido hacía años.
Le vinieron imágenes de esos innumerables días de sol montando a caballo con él, pero su mente se estaba congelando al igual que su cuerpo.
Gritó, y sus palabras fueron azotadas por el aullido del viento.
De repente, en la oscuridad, surgió un chillido ensordecedor, justo cuando varias manos se extendían hacia un bote salvavidas. Debió de ser oída por el hombre que se encontraba en la barca.
- ¿Hija?
Ella sabía que era su única oportunidad de lograr sobrevivir. Alzó la mano y gimió - "Papa".

Mary of the sea

ME LLAMABA TITANIC

Apareció, de pronto,
en medio de los mares
un iceberg azul
mirándome en la noche.
Rasgó, con gesto frío,
bodegas y cuadernas,
metió el agua en un río
de lágrimas y estrellas.
Yo, que era insumergible,
el dios de las mareas,
me fui hacia los abismos
de aquella noche negra.

Estadella

UNA OMBRA EN EL TITANIC

Curiosament l'alcohol em va salvar la vida, perquè al moment en què el caos es va apoderar de l'espai que m'envoltava estava tan borratxo que era incapaç de sentir por, terror, desconcert o desesperació; perquè em sentia surant i els crits de les persones m'arribaven esmorteïts; perquè les empentes i les trepitjades no les sentia; perquè quan l'aigua va començar a cobrir-me fins als turmells em vaig posar a xipollejar com quan era nen; perquè quan una mà em va arrossegar fins a la coberta em vaig deixar portar mansament; perquè em vaig deixar caure en la barca salvavides com si fos un matalàs de plomes; perquè vaig aixecar la vista cap a l'infern i em va semblar un festival de focs artificials; perquè vaig caure inconscient i vaig despertar l'endemà; perquè estava tan borratxo que era incapaç de sentir por, terror, desconcert o desesperació.

Antonia Font

ERA UNA NIT PLÀCIDA

Era una nit plàcida, ho havia comentat hores abans amb algun company que havia trobat tot de passada, mentre lliscàvem sota els estels, damunt les onades.

De sobte tot aquell soroll.

No me'n sabia avenir, crits, corregudes, foc, fum, totes aquelles personetes cridant...

Es veu ben bé que tot i ser de color blanc i molt gran, no m'havien vist pas.

Mareba

EL LLARG VIATGE

Avui he somniat amb ell, una altra vegada.
Veig la seva silueta estranya abans d'enfonsar-se, il·luminada pel foc, envoltada pel fum, fent-la fantasmagòrica.

Avui he tornat allà, una altra vegada.
Torno a sentir aquells crits esgarrifosos; el soroll del vaixell trencant-se, el soroll de persones tirant-se a l'aigua, els crits de terror, els bots caient a l'aigua, els crits d'esperança.

Avui he tornat a reviure-ho tot, una altra vegada.
Torno a sentir aquell fred, aquella gelor, aquells dits glaçats agafant-me, portant-me cap a l'infinit, però avui no hi ha naufragi.

Avui no tinc por, avui he acabat el meu viatge.

Aisling

MALA SORT

Va notar un fort cop i una de les copes de la safata li va caure al terra. Va maleir la seva mala sort. Aquell era el seu primer viatge i la seva primera feina i no volia, de cap de les maneres, haver de tornar als carrers de Southampton. Des que va deixar casa seva, als camps de Swindon, per buscar-se la vida a la ciutat, tot havia anat de cul. I a la fi, quan ja es pensava que tornaria a aguantar la cara de pomes agres del seu pare, va aparèixer la feina, amb majúscules.

Mai havia fet de cambrer, però el Titanic era un dels més grans del món i necessitaven personal. Així doncs, quan li van oferir la feina, no s'ho va pensar dues vegades. I ara, per culpa d'aquell sotrac, rebria una bona bronca. Francament, les coses no li podien anar pitjor.

Melon

dijous, 16 de març de 2017

2017. TITANIC

"No, no nos dimos cuenta del iceberg. Todo el mundo iba mirando su móvil. Caímos fascinados ante la exactitud de la reproducción del barco. Era perfecto: la decoración, el vestuario de la tripulación, la música, la comida... incluso el olor evocaba a 1912. El sentimiento de poder vivir la historia nos atrapó, como el tour guiado con testimonios reales, los objetos de coleccionista expuestos en camarotes, y los historiadores virtuales pseudo-modernos. "Sobre(vivir) al TITANIC desde dentro" esa era la magia de la travesía.
A nadie se le ocurrió que la historia se repite en todas sus vertientes. Y para cuando entendí que no era una simulación, los veintiún botes salvavidas ya estaban abarrotados en el agua. Y entonces nos dimos cuenta: quizá nosotros tampoco llegásemos a sobrevivir al mismo TITANIC."

Hugo Bifaret, superviviente del Titanic

Jessica Bernal. Sobrevivir al Titanic. La historia repetida. Ed CR, 2017, vol 3, págs 27-29.

Jude

LA NOCHE DEL 14 DE ABRIL

La primera noche fue estupenda y las otras tres que siguieron. Lo que no podía imaginar fue lo que pasó la cuarta noche, 14 de Abril, y es que, conocí al amor de mi vida. Su sonrisa en mí provocaba millones de sensaciones, no sabía que una persona pudiese sentir tantas cosas al mismo tiempo.

Ojalá hubiese sido distinto. Mientras nos mirábamos apoyados en la barandilla del barco, hablando de futuros planes en NY, una sacudida nos hizo caer al suelo. ¡CARL! Su sonrisa me tranquilizó, aunque yo sabía que algo iba mal. Me levantó del suelo y me besó, como si de una despedida se tratase.

Todavía puedo ver personas cayendo al mar, personas gritando. Nuestro barco impactó contra un glacial y cinco compartimentos de estribor habían sido inundados. Era cuestión de horas que aquel enorme barco quedase atrapado en el fondo del océano y con Carl en él.

Azuara

AQUELLA NIT

La nit era tranquil·la. Tot fosc, tot en silenci. Com un forat obert al cel, lluïa la lluna. A baix, el mar es balancejava plàcidament en un anar i venir d'onades d'una foscor que estremia. La brisa acaronava la seva silueta, majestuosa enmig d'aquell no-res preciós, i li conferia una solemnitat màgica.
Tot era pau, però ai! De sobte quelcom titànic en el paisatge s'atansava sense modificar el seu rumb. Sòlid, ferm, robust, com més a prop era de l'inevitable accident més es podia apreciar com n'era de magnífic i devastador.
Xiscles eixordadors. Res a fer. Un vaixell de creuer havia xocat contra aquell iceberg.

Pebbles

dimecres, 15 de març de 2017

ESTRUENDO

De repente un estruendo se extendió por todo el barco.
Nadie en el salón sabía qué había pasado, ni parecía preocuparles. Seguían comiendo y bailando al son de la orquesta que amenizaba la velada.
Pero al cabo de unos minutos se fue extendiendo un rumor, algo le había pasado al barco. Sin más detalles.
La gente empezó a ponerse nerviosa por la falta de información. ¿Qué había pasado? ¿Qué tenían que hacer?
Tras otro corto periodo que parecía no acabar nunca, se recibió una comunicación del personal del barco: ¡Se había chocado con un iceberg! Debíamos subir a cubierta y ponerse los chalecos salvavidas para comenzar la evacuación del barco.
Pero un estremecimiento recorrió el barco: ¡No había barcas para todas las personas! ¡Casi ni para la mitad de ellas!
Los que pudieron subir, se salvaron.
El resto, forman parte de la historia.

Charlie Bravo

TITANIC

En una exhalació tot es va aturar a la ment d'en John. L'oceà gelat va deixar de fiblar el seu cos, els crits de pànic es varen apaivagar i el colós va emmudir els gemecs metàl·lics mentre s'enfonsava.

El seu cap embogia cercant l'Anne al mar, una nena rica que havia escapat de la família per fugir a Amèrica amb un pobre diable com ell.

- La nostra determinació és d'acer, com aquest vaixell. Res ens aturarà - l'animava en John a la coberta unes hores abans.

De cop, els esgarips de l'Anne lluitant estèrilment per no enfonsar-se el colpejaren amb la contundència d'un martell. Malgrat tot un sentiment tossut i optimista va brollar amb força, se'n sortirien.

Llavors s'adonà que només tenia un flotador i que el seu germà, aterrit, empassant aigua, suplicava ajuda. Darrera d'ell, lluny i en la foscor, s'entreveia un fantasma blanc.

El iceberg. Immens. Massís, Immutable.

John

dimarts, 14 de març de 2017

TINC TE, TE TINC

(Quins modos que té aquest home, no m'hi acostumaré mai!).
- Sí, Sir, de seguida li porto el te. Naturalment, Sir, com sempre, en un bol gran, sense sucre i un generós núvol de llet.
(I ara amb aquesta dèria del Titanic. Ell tan garrepa i es gastarà un dineral. Luxe, luxe..., ja li ho regalo. A mi no m'hi veuran, em marejo amb qualsevol cosa que es mogui...)
- El te, Sir. Sí, m'espero.
(Ara segur que torna amb el Titanic... ho veus?...) Però què diu?! Que l'acompanyi en aquell flotador fins a ultramar?... ehem, bona cara, Andrew.)
- Agraït, Sir, no s'ofengui, però no puc venir, em fa massa respecte el mar.
(Uiii com s'ha enfadaaat!...  Això... begui, begui te i empassis la bilis.)
- No tan ràpid!, Sir!, no tan ràpid!... que s'ofega, QUE S'OFEGA!!!

Andrew

TAN LEJOS...

La niña no tose, madre. Creo que al fin se ha dormido. Cuando despierte subiremos a ver el mar. Nunca lo vimos. Le cogeré la mano y pasearemos de un lado a otro del barco. Le llaman Titanic. Lo pude ver un momento mientras me escondía. La mirada se pierde y tiene unas chimeneas tan altas como nuestras montañas.
Está a mi lado, callada y parece que no tiene fiebre. No sé por qué nunca le llamé por su nombre. Ana es un nombre bonito y ya no tose. Creo que se ha dormido. Cuando despierte le daré un beso y subiremos a la cubierta.
Perdóneme, madre. Tosía poco y pensé que solo era un catarro. Un susurro y el médico vive tan lejos...
Tenía que subir al barco. Aquí no hay futuro, madre. Taparé su cuerpecito y llegaremos juntos a la otra orilla.

Petenera

dilluns, 13 de març de 2017

EL CAPITÁN DEL BARCO

- ¿Cómo? ¡No lo entiendo, capitán! - vociferaba el suboficial.
El ruido era ensordecedor, la cubierta chirriaba, la gente gritaba despavorida mientras iban de un lado para otro y los músicos seguían tocando.
El capitán no paraba de gritar.
- ¡No le oigo, capitán! ¡Su bote está demasiado lejos del barco! - volvió a gritar el suboficial.
Haciendo un sobreesfuerzo humano, el capitán bramó:
- ¡Las mujeres y los niños primero!

jir1993

DÉUS (TITANS I TITÀNIDES)

Puja de quatre en quatre abandonant el sopar de gala.
Sent pessigollejar l'estómac sense albirar que està succeint.
Són les netes de Terra i de Cel, avorrides en els llimbs de l'eternitat, ofeses pel solcar del nom del seu pare.
Trepitja el pont de comanament. Un esglai li esberla la ment.
Impertèrrits enfront d'aquell blanc, fred, gegant.
Fa fora el timoner.
No les veia des que travessar el cap de Forns.
Tetis i Oceà riuen, les seves filles juguen amb els humans.
Segur estava, mai ningú tantes haver-ne vist. Ni el més bocamoll xop de rom. Amb els ulls clucs en recompta milers.
Canta vella cançó per no sentir-les com li ensenyaren els vells mariners.
Massa tard, ni el cop de timó ni «l'aturin màquines!» arriben a temps.
Sent com a seva la ganivetada el vaixell.
Dolces com la mel, les oceànides encanten mariners.

Elmagagon

EL GRAN DIA?

Anava a ser una nit meravellosa. D'aquelles que es queden arraulides en un racò de la memòria per sempre més. Al cap d'hores i hores de dedicació, i havent polit gairebé tots els detalls, ja només hi quedava un ambient de nerviosisme palpable a l'aire. Aquell dia marcaria un abans i un després. Un fet que iniciaria un llarg viatge, o més d'un. Un viatge que no aniria a velocitat de creuer, sinó poc a poc i amb passes fermes. Un viatge que superaria tots els obstacles que es trobés pel davant. El jove Titanic estava preparat. Armat d'un valor titànic es va declarar... A partir d'aquí ja no cal que continuï; tots sabem com acaba la història. Amb un Titanic enfonsat que mai més no va tornar a alçar el cap.

Guybrush

EL VIGIA

Una nit saturada d'estrelles. No hi havia lluna. La gèlida brisa marina se'm calava fins als ossos dalt la cofa del transatlàntic. Encara ens quedava força singladura en una mar en calma. Tot tranquil, sense novetat. El vaixell solcava la mar com un gegant lluminós enmig d'una absoluta obscuritat. De sota nostre ens pujava una remor llunyana de música i festa. Allà dalt nosaltres submergits en un silenci glaçat. De sobte, els meus ulls van copsar una muntanya que sorgia del mar just davant nostre. Vaig donar tres cops de campana i vaig cridar pel comunicador: "Iceberg just al capdavant!!!"... dissortadament aquest estigma m'ha acompanyat tota la resta de la meva vida.

Nàiade

UNA ALTRA VIDA

Havia passat la nit sense poder aclucar un ull. Feia mesos que es despertava tres o quatre cops i no podia tornar a conciliar el son.
Pensava que la travessia en aquell vaixell luxós i l'experiència de compartir un viatge amb passatgers de l'alta societat, l'allunyarien dels seus problemes i de la vida quotidiana.
Se sentia enfonsat, decaigut, trist... i s'havia promès fer un canvi.
Cada dia succeeixen mil coses inútils. Per què no podien canviar les coses?
Va decidir que l'endemà seria diferent i que deixaria enrere totes les seves pors i inseguretats.
Es va prendre la medecina que li havien recomanat per dormir.
La son profunda i dolça es va apoderar d'ell. Es va sentir alliberat, sabia que l'endemà començaria a viure una altra vida.

Natura

UN COP DE SORT

Em dic Fred Clarke. La música, sempre ha estat la meva vida. El meu pare sempre m'havia dit que amb el meu clarinet no trobaria mai feina a les fàbriques de la nostra estimada Liverpool. El temps, però, no li ha donat la raó. Soc a punt de pujar al tren cap a Southampton. He fet amistat amb en Jock Hume de l'orquestra d'en Wallace Hartley. Els han contractat per tocar durant el viatge d'un imponent vaixell que salparà el proper deu d'abril rumb a Amèrica i m'ha proposat unir-me als seus sis membres en una aventura que ens portarà a la somiada New York, sense desembutxacar ni un penic. A més, rebré un bon sou per fer-ho i un esplèndid jaqué. Un cop allà, podré relacionar-me amb un munt de músics i, de ben segur, aconseguiré unir-me a la millor orquestra de la ciutat.

Sabis

R.M.S. TIATINC

La nau va ecsorar bursacmnet a baovr i un curiixt endisrodor va arisasr la plel de fins l'últim ser viu del R.M.S. Ttiainc. Les praelels, que dnsvaaen omlipnt una ipmroitvsasda pitsa de ball al mjenaodr de pimrera calsse, van carue pel trera i al seu voatlnt, la resta de cosanemls es van arrpaar esamerpduts a les tuales. Els plats i cobrets, les vinades, tot salvtaa pel terra proacovnt una terrbile sifmoina d'esdritències. No giare lluny, a la slaa de fudamors, els enomres viratlls reebtnaven en mil boicns aeuqlla atomserfa cargaredaa de nicitona i tesotsteorna. La tgraèdia no hvaia sinó que cmoençat.

Nexus 4

NIT DE MALSON

Ja era la tercera nit de viatge. Era una nit fosca i freda, em sentia angoixat i tenia mal de cap. Quan vaig acabar de sopar vaig anar directament a la cabina. Vaig tenir un somni horrible, somiava que un vaixell s'enfonsava, sentia molts crits de la gent que s'estava ofegant, hi havia gent nedant per tot arreu. El somni era insuportable així que vaig voler despertar-me... no vaig poder...

Pastanaga

LA VERGONYA

Sovint se'm demana que expliqui com vaig sobreviure, i sempre defujo aquesta mena d'obligació de rememorar aquell horror, imposada com un preu a pagar per no haver mort. Fins i tot a mi mateix em nego els records que, ferotges, lluiten per sortir del bagul de la vergonya que he intentat sepultar al llarg d'aquests anys de vida robada a d'altres. Però quan en somnis s'esvaeix el tel de boira que m'envolta la memòria, em torno a veure assegut al bot, amb aquell gemegar cadenciós adaptat al ritme dels rems. No giro el cap, faig com que no sento els qui criden que hem de tornar, que hi ha persones a l'aigua, que tenim espai per més. Em domina el pànic que em cega i no em deixa veure la sentència que des d'aquell dia i fins que mori compliré amb cada alè que senti que no em pertany.

Charles Joughin

RETROBAMENT

Un oceà ens separava, però finalment, vaig abandonar la vella illa d'Irlanda, rica en històries i llegendes malgrat que pobre en recursos.

Una última mirada enrere al port de Queenstown, a la terra que em va veure néixer, però una mirada al davant, esperant veure els teus ulls blaus com el mar, Oh amor meu!

Dues setmanes de viatge per veure't novament i poder abraçar-te, però la travessia en el Titanic em va impedir arribar al Nou Món, a la nova Terra Promesa.

Però sense aquest enfonsament, el nostre retrobament hagués trigat encara més.
Desconeixedor, amor meu, que la grip espanyola havia acabat amb la teva vida al centre de refugiats de l'illa d'Ellis.

Sigui l'infern o el cel on som ara, tornem a estar junts, aquest cop per sempre més.

Capità Haddock

BESSONS

Maleït siga! M'acabo el whisky i abandono la taverna. Enfilo pel carreró, deixant enrere el port, embriagat amb els meus pensaments:

- Henry, Henry... hauries de deixar de beure!

Quan arribo al quartot que tinc per casa m'abandono al llit.
Em desperto xop del que inicialment penso que és suor, però és aigua salada que està inundant l'estança. M'incorporo com puc i intento avançar cap a la porta però alguna cosa se m'enreda als peus i no puc sortir. Per més que tibo no puc deslliurar-me i l'angoixa s'apodera de mi...

- Buff!!, era un somni - Estic amarat de suor no d'aigua, però...
- Oh no!, Déu meu, en Klaus! Alguna cosa li ha passat a bord del Titanic.

Caminant del cel

HOSPITALIDAD OCEÁNICA

- Capitán Smith, ¿disfrutaremos de una navegación apacible esta noche?

- Por supuesto Miss Clarence, le doy mi palabra de que puede usted confiar en la hospitalidad del Atlántico -.

Miss Clarence levanta la copa de cristal tallado rebosante de agua y brinda muerta de risa por el insumergible Titanic.
Durante la cena, los caballeros sostienen unos puros ahogados mientras las damas parlotean inapetentes, pareciera bastarles con el lujo oceánico reservado exclusivamente a ellos, los amos del mundo, que instalados en la repetición de una velada interminable, celebran los primeros cien años del hundimiento a 3.821 kilómetros de profundidad.

Serena

EL DESTINO DE EDGAR HUGHES

El 10 de Abril de 1912, Edgar Hughes corría por las frías y húmedas calles de Southampton escapando de una muerte segura. Había cometido dos asesinatos, y si era atrapado, la justicia no iba a tener piedad con él. Divisó al final de la calle el puerto, y hacia allí dirigió su frenética huida. Entonces, vio su salvación en forma de un gigantesco barco atracado en el muelle.
Decidió escurrirse por una pequeña escotilla abierta en la popa del barco que conducía a las calderas. Agotado, se escondió finalmente en las bodegas, donde, sintiéndose a salvo, se durmió exhausto. El ruido de las máquinas lo despertó. Desorientado, buscó el camino a cubierta, y al cruzar una puerta vio reflejado en su cristal el nombre del barco que lo había acogido: "Titanic". A veces el destino está escrito, y no podemos huir de él.

Eduardo Herrero

divendres, 10 de març de 2017

ARREPENTIMIENTO

Lo vi venir.
Bueno, creo que lo vi venir. O eso me pareció.
Alguna cosa creí distinguir entre la niebla.
¡Maldita sea! Si hubiera tenido mis prismáticos.
Tengo mucho frío y no veo nada.
No siento las manos y me duele la cabeza. El agua sabe a petróleo.
Pobre Rossalyn y pobres hijos míos.
¡Mamá perdóname!

Fresenius

LA HUIDA

¡Oh! ¡No!

- ¡Rápido! ¡Venga! ¡No tenemos tiempo que perder! ¡La abuela! ¡¿Dónde está la abuela?! - "¡Al fin me deshice de ella!" - bueno, tenemos que irnos ya, lo siento.

Salimos del agujero que nos había visto nacer.

El pasillo estaba lleno de personas corriendo en todas direcciones, el suelo había empezado a inclinarse hacia un lado y parecía que de un momento a otro iba a empezar a deslizarse toda aquella gente, donde quiera que fuera. Pero lo peor estaba por llegar, ahí estaba la abuela en mitad de la multitud como si nada estuviera pasando, nos miró y vino volando.

- Os estaba esperando, mira que sois tardones.

Me puse rojo de rabia, era la mosquita más vieja que conocía y es que apenas ya podía volar, siempre dando bandazos de un lado para otro.

Y aún así, hoy, no sería su último vuelo.

Leinad Tavom

dimecres, 8 de març de 2017

EL MEU GRAN VIATGE

Sóc professor emèrit de llatí. Regalar-me el viatge a Nova York a bord de l'enlluernador Titanic, em va semblar una bona manera de recompensar els meus esforços de tota una vida de treball callat, rigorós i poc reconegut per tothom. Vaig pensar que havia de fer el meu Grand Tour abans no fos massa tard. Per raons professionals obvies, fins i tot sentimentals, el destí escollit hauria de ser Roma o a tot estirar Florència i Venècia. Però ja estava fins als dallonses de llatins, romans i mandangues. La meva vida iniciava una nova etapa i el Nou Continent em semblà més escaient.
Era el meu regal, havia de ser el meu viatge... i ho va ser, realment: primer i últim. Un passatge a Nova York d'anada i tornada, en segona classe arregladeta, i un bitllet nocturn, de sorpresa, cap a l'eternitat, de regal. Pels de segona, sols d'anada.

Joao Costa Da Moura

LA INVASIÓ

El rei estava enfadat. Aquests enemics cada vegada eren més ossats.
Antigament eren petites naus comptades en la infinitat de l'oceà, però ara la situació havia empitjorat. Cada vegada augmentaven en nombre i freqüència en el seu territori.
I ara això!!! Aquell enorme "cascarón" de ferro envaint les seves aigües sense cap dret. Sorollós, negre i fred, no deixava d'escopir fum negre per dalt i onades d'aigua gratuïta per baix.
Els seus súbdits es queixaven contínuament, tot estava trasbalsat per aquesta nova intromissió. La tranquil·litat al fons marí i per a tots els seus habitants estava amenaçada.
Ell havia d'actuar!
Era ell qui havia d'aturar aquesta espècie invasora!
La seguretat de tots els seus estava a les seves mans!
Seria fàcil...
La nit és molt negra... els invasors no hi veuen amb claredat... el gel assasí sura i sura a l'aigua...
La sentència de Poseidon es complirà!

Titan-Maniac

dimarts, 7 de març de 2017

EL TITANIC I ELS NÀUFRAGS DEL S. XXI

14 d'abril del 1912: el Titanic, l'indestructible vaixell dels somnis, navegava per l'Atlàntic quan va topar amb un iceberg. L'impacte del majestuós creuer contra la gran muntanya de gel, va provocar el seu enfonsament i la mort de més de 1.500 persones, molts eren immigrants que anaven a la recerca d'una nova vida al continent americà.
31 de desembre del 2016: més de 5.000 persones van morir com a conseqüència del naufragi de les barques i pasteres al Mediterrani. Immigrants que fugien de la misèria, de la fam, de la guerra, dels absurds conflictes polítics i de la por i de la incertesa de no poder viure a la seva terra.
Les víctimes del Titanic van acabar en el fons de les fredes aigües de l'Oceà Atlàntic i els nàufrags del segle XXI acaben morts a les costes dels països mediterranis, retornats per les ones del Mare Nostrum.

Startron

TITANES DE MAR

La negra oscuridad dio paso a una azulada penumbra. Estaban de pie sobre el lecho arenoso del fondo. Se acercaron a mí y estrecharon mis manos.

- Hola Jim. Ella es Tethis, mi esposa, y yo soy Océano, el señor de las aguas. Bienvenido.

¿Estaba vivo o muerto?

- Ayudadme a regresar a la superficie. He luchado titánicamente por subir al bote donde iban mi mujer y mis hijos.

- Sabemos de tu esfuerzo. Por eso hemos venido a buscarte, dijo Océano.

- Me necesitan y yo a ellos.

- No es posible. Has perdido esa batalla, pero tu sacrificio será recompensado.

- ¿Cómo?, pregunté sardónicamente.

- Formarás parte de una leyenda. Las crónicas terrenales te recordarán cientos de años.

- ¿Y a quién le importa eso? ¡Quiero vivir!

- No temas. Ven.

No temía; sólo me odiaba por haber confiado en aquella maldita publicidad. El buque de los sueños decía. De los sueños rotos, debería haber dicho.

Ane

D'ESPECTADORA A PROTAGONISTA

La pantalla era un punt de llum a la sala d'estar on Céline es mirava l'estrena televisiva de SOS Titanic. La colossal silueta del vaixell sortint del moll, un munt de gent acomiadant el passatge, una naixent història d'amor... eren escenes que es gravarien a la retina de l'adolescent. Però a mida que avançava la pel·lícula no podia amagar la inquietud, a l'espinada de la noia un calfred presagiava una desgràcia que no sabia mesurar encara.
Arraulida al sofà, els ulls plorosos d'una quebequesa d'11 anys acompanyaven el patiment de Susan Saint James, en el paper d'una dissortada irlandesa cercant l'esperança a Amèrica.
Malgrat la recança a cantar res que recordés l'enfonsament, 20 anys després el cor de Céline seguí bategant a un estudi de gravació. La història revifà en la seva veu per guarir-se, ara sí, de l'impacte que li suposà el naufragi quan era ben jove.

Rafel d'Abadal

UN PETÓ SOTA EL MAR

- Afanya't Rèmol! Diuen que s'està enfonsant el Titanic i tu aquí, tan tranquil, pentinant-te les escates. Afanya't, que sortirem als llibres d'història!!
- Ai Mabra, què m'enredes ara? A mi tots aquests sidrals, gent en perill, fum, focs i explosions no m'escauen. Mira que si ens cau alguna cosa al cap... Jo sóc gent d'ordre.
- Surt de la sorra tros de soca i anem a fer un cop d'aleta, s'estan ofegant!
- Aquests humans..., naveguen més de 5500 quilòmetres i no precisament per menjar-se un excel·lent fitoplàncton, no, naveguen de Southampton a Nova York per plaer, a qui se li acut?
- Vinga va, acostem aquella fusta vora la senyora del vestit taronja, encara la podrem salvar.
- Ospes, quin cop de peu m'ha donat a l'ull... Cec, m'he quedat cec!!
- Només t'ha girat la parpella home, au vina que hem salvat una vida i t'has guanyat un petó.

Rudra

TRAGEDIA PRE PROGRAMADA

"Alguien entró en el camarote del capitán, donde guarda los mapas para guiar el barco", eso fue lo que me dijo un miembro de la tripulación que pasó por allí anoche; el capitán me confirmó que ese no era el buen mapa. Estaba cada vez más cerca de saber quién había provocado el cambio de ruta. Deduje fácilmente que el autor de aquello se encontraba en el barco, ya que no habíamos hecho escala desde hacía días y el cambio se había producido anoche. Ya eran las 21:30 y no había nadie en la cubierta; todo el mundo estaba cenando.
Pillamos al criminal intentando echar una barca salvavidas al agua, pero conseguimos detenerle antes de que pudiera escapar. Aún así fue demasiado tarde; el barco chocó contra el iceberg y empezó a hundirse. Conseguí salvarme, pero el malhechor murió congelado en las heladas aguas del océano Atlántico.

Miyixa

ENTRE TU I JO, L'ICEBERG

El nostre amor avançava a tota màquina per mars grises, entre monstres marins i gèlides enveges. Acer impenetrable, fusta treballada, vidres purs, espais de luxe. Però no havíem pensat, ingenus de nosaltres, com podia arribar a tornar-se amenaçador l'hàbit d'estimar-se.

I una nit que un parell de copes de rutina adormien la màgia a banda i banda d'unes estovalles blanques, un iceberg complet d'indiferència ens va partir pel mig mateix de la taula i ens va fer naufragar sense remei. A tu et van rescatar els braços fornits d'un mariner que feia dies que t'estudiava: jo em vaig enfonsar entre algues fredes i dansaires - però cap dels seus balls, per sensual que fos, m'ha pogut esborrar mai del cap l'enyorança del nostre Titanic de butxaca.

Edward John Smith

dilluns, 6 de març de 2017

SUEÑOS ROTOS

En la cubierta de un titán de acero, Deirdre vio alejarse una Irlanda gris e intolerante. Preñada del mal sueño de una noche se fue en pos de una América anhelada, reposando su embarazo en tristes catres de billetes de tercera, billetes de personas descartadas.
Cuando el frío hielo hirió al titán indestructible, Deirdre, presa en la cubierta de tercera, oyó un quebrarse sordo y penetrante, y vio abrirse la fría puerta del Averno. Acunando con dulzura el suave vientre del nonato se fue hundiendo en el oscuro abismo del infierno.

Arístides Montoya

EL DARRER SOMNI

Ja no trobo l'aigua tan freda ni la nit és tan fosca. Les mans s'aferren a aquest tros de fusta que abans era, crec, el resptaller d'una cadira de coberta. Ara les idees i les imatges flueixen lentament dins el meu cap. La por s'esmorteeix i entenc què m'ha passat i què em passarà. Fa estona que no puc cridar i les onades m'allunyen d'aquell grupet de llanxes d'on m'ha semblat reconèixer els crits del contramestre de l'entrepont de proa, un paio alt i gros, amb cara de sapastre autoritari i cridaner, que es passejava lluint la gorra de plat amb unes lletres daurades que deien TITANIC. Com sempre passa amb els indesitjables, ell és dalt i jo aquí baix, mig engolit per les ones. Ni avui ni aquí la meva sort ha canviat. L'orquestra ha deixat de tocar. A Amèrica les coses haguessin estat diferents, segur...

Joao Costa Da Moura

EL FINAL DE LA ESCAPADA

En la oscuridad de la noche el potente buque transoceánico surcaba a buen ritmo las frías aguas del Atlántico Norte envuelto en una espesa niebla que ya dificultaba la visibilidad a pocos metros.

Glenn Clarke contempló pensativo el cadáver que tenía a sus pies. El de un entrometido oficial de la tripulación que había descubierto que Clarke viajaba ilegalmente como polizón. Esos significaba que al llegar a puerto lo entregarían a las autoridades, quienes descubrirían sus antecedentes criminales y su fuga de prisión.

No había tenido más alternativa que matarlo. Era una cuestión de supervivencia, solo eso. Y ahora debía deshacerse del cadáver. El problema era cómo hacerlo.

Pero todas sus preocupaciones desaparecieron cuando súbitamente el "Titanic" chocó contra una inmensa mole de hielo, sufriendo un brutal impacto que lo llevaría a las profundidades del mar en un tiempo increíblemente corto.

Merlín

TITÁNIC

¡Buenas noches, damas y caballeros!
En nombre de la compañía naviera que represento y de la tripulación, les doy la bienvenida a esta cena de gala inaugural. Les felicito por ser los primeros en disfrutar, no sólo del lujo, sino también de lo que esta maravillosa nave simboliza. Sus modernas características técnicas y mecánicas la hacen insumergible y suponen la culminación en el imparable avance del hombre en el dominio de la naturaleza. Nuestra inteligencia triunfa frente a nuestra fragilidad y nos permite dominar un mundo hostil. Mientras alzamos nuestras copas celebrando el inicio de una era de progreso y modernidad, este barco surca imparable un mar antes enemigo y caprichoso, dueños de nuestro entorno, vencedores de lo impredecible.
Proclamemos, pues, con esta travesía, que, por fin, somos los amos de la naturaleza y brindemos por un futuro que, como este barco, nos conducirá felizmente al destino que elijamos.

Poseidón

LA B. I EN J.

La B. va embarcar d'esma al vaixell de la White Star. No tenia cap il·lusió pel futur incert que li esperava a Amèrica. Acabava de fer els 19 anys i amb els seus pares morts havia quedat a càrrec dels oncles, que havien decidit emigrar.

S'estava recolzada a la barana de la coberta de tercera escoltant la gentada i mirant sense mirar, quan el va veure. La mirada d'aquell jove es va creuar amb la seva i per uns instants el món es va aturar. La intensitat d'aquells ulls negres la van captivar i la van fer enrojolar. A partir de llavors trobar-lo enmig de la gent no només va ser un joc sinó que es va convertir en una esperança.

Aquella fatídica nit es van buscar..., però els somnis i desitjos de la Betty i en James es van enfonsar amb el Titanic.

Caminant del Cel

L'ICEBERG

L'iceberg esperava latent. A la llunyania envoltat de la foscor i la boira de la nit, el fantasmagòric vaixell, solament perceptible per les llums de les làmpades d'aranya que penjades del sostre dels luxosos salons brillaven per les finestres, fent-lo semblar un peix lluminós.
Dos móns diferents hi viatjaven, en els salons i cambrots el luxós i a les bodegues els pobres amb l'esperança d'anar cap un món i una vida millor.
Però el destí havia posat un iceberg en el camí. Un bloc de gel destruïa tota esperança d'una vida millor més enllà d'unes bodegues, i la il·lusió d'un viatge d'oci.
El Titanic ferit de mort s'enfonsava en l'aigua gelada que s'obria al seu pes engolint amb ell, els riures, els balls, l'opulència dels salons i la pobresa, la desesperació de les bodegues.
L'horror va unir les diferències socials. El mar s'endugué vides de rics i pobres.

Mar

UN BLOC DE GEL MOLT PERILLÓS

- Senyor President, ha passat una cosa extraordinària! Un miracle!
- What!
- És el Titanic, Senyor!
- "Tits" Nicky? Fake news! No era jo! Fàstic de premsa!
- No, senyor, és el vaixell que es va enfonsar fa més de cent anys! Ha aparegut al port de Nova York, amb els 1522 passatges que s'havien donat per morts!
- Passatgers? Són americans? Tenen la documentació en regla?
- Penso que  no...
- Aleshores són immigrants il·legals, refugiats o escòria semblant. Deportats immediatament!
- Però Senyor, aquest vaixell...
- L'hem construït a Amèrica?
- Diria que no...
- Maleïts mexicans! Doncs per mi ja es pot enfonsar. Amb aquestes coses sóc com un bloc de gel. Amèrica First!

Charles Joughin

TITANIC 2.0

La rèplica xinesa del transatlàntic més famós del món va salpar de Sothampton el 10 d'abril de 2018. Equipat amb la més moderna tecnologia, era sens dubte la nau més segura i confortable del món: Wifi a totes les cobertes, nanotecnologia aplicada a autoreparacions del casc i del reactor nuclear, antenes de satèl·lit per a la geolocalització personalitzada de cada un dels passatgers i fins i tot una constel·lació de drons fent el seguiment aeri de tota la singladura per evitar imprevistos. A bord, una representació de governants equipats amb ulleres de realitat augmentada per no perdre detall. La causa de la tragèdia no es va descobrir fins anys després: unes aparentment inofensives cookies al portal web que projectava els hologrames dels icebergs amagaven uns troians que varen provocar una caiguda del sistema operatiu de tot l'oceà virtual. La resta és historial de navegació esborrat.

Charles Joughin

EGO

Farta de ser insignificant i desvetllar indiferència va tallar-se les venes. Volia cridar l'atenció i ja era massa gran perquè es fixessin en les seves rebequeries. La precisió del seu tall es va veure alterat pels moviments bruscs del vaixell. Els tripulants cridaven però ella no els escoltava.
Va sortir de la cabina amb la sang brollant pels seus braços però el Titanic s'enfonsava i ningú la mirava.
Un últim impuls la va fer intentar salvar-se.

Anònima

GÈLIDES XEMENEIES

Érem a proa quan va ocórrer el desastre. Sí, era una gèlida nit, però al preu que anaven els tiquets per a pujar en aquell titànic vaixell, s'havia d'aprofitar qualsevol moment per a contemplar les seves majestuoses xemeneis. I quin millor moment per a fer-ho que mentre la foscor engolia tot allò que s'atrevís a ser al voltant, fora dels estels?

Qui havia de dir que, de cop, aquella tranquil·litat podria esvair-se amb tanta facilitat: un gir ben fort, un cop immens, i els valents que havíem desafiat el fred i érem a coberta passaríem a estar volant pels aires. I que gelada era, aquella aigua...!! Com enyorava Southampton! Veia passar ràpidament la vida per davant meu, notava com se'm frenava el cor, marxava l'oxigen dels meus pulmons... Era massa tard.

Ely Milovat

divendres, 3 de març de 2017

PERE EL MARINER

El que més m'agrada del Titanic és el to entre blavós i verdós que ho recobreix tot. Bé, també m'agrada la gent, la majoria està sempre de bon humor. Excepte en Pere el mariner. Sempre està de morros... Suposo que no li acaba d'agradar estar destinat a viure sota el mar la resta de l'eternitat. Diuen que no sabia nedar, que no li agradava l'aigua. Jo sempre li pregunto:
- Per què et vas fer mariner, si no t'agrada el mar?
Ell sempre em mira malament i deixa anar alguna paraula malsonant...
- Deixa'm en pau marrec cap de suro!
Jo sempre li responc amb bon humor.
- Si tingués el cap de suro no estaria aquí baix!
Un dia, parlant amb el trompetista de la banda quan descansaven entre cançons, em va dir que en Pere no era pas mariner, sinó un lladre camuflat... Que l'iceberg no estava dins el pla...

BMP

JACINTA

Tenía sus dudas. Pero saldría del camarote donde su "Señora" guardaba reposo en la cama (según le recomendó el doctor).
- ¡Vuelvo enseguida Señora! Usted quédese ahí - le rogó imperante -. Voy a ver qué ha pasado.
- ¿Qué ha sido ese golpe tan fuerte Jacinta? ¿Hemos chocado con otro barco? - preguntó la Señora sin apartar la vista de la puerta.
- Tranquilícese Señora - contestó Jacinta mientras ponía un pie en el pasillo -. El ruido habrá sido uno de esos trastos de gimnasio - la criada se dio cuenta de que mentir no era lo suyo, sobre todo al ver que el pasillo hacía aguas.
- ¿Y qué es toda esa agua?
- ¡Nada mujer! - intentó zanjar el entuerto y mientras se iba gritó: -¡Alguien se habrá dejado el grifo abierto!
- ¡No tardes! - Pero Jacinta ya no le oía. Esperaba su turno con un chaleco salvavidas.
- Y por favor - gritó la señora -. ¡Que alguien cierre ese grifo!

Queque

dijous, 2 de març de 2017

BOTS FUGISSERS

Les aigües fredes de l'Atlàntic, de sobte, van veure com vint bots salvavides queien al seu damunt. Cada un d'ells va començar a acollir persones, que, com podien, sortien del gran Titanic. Ho feien amb crits, amb plors, amb desesperació. A un li faltava el fill, l'altre no trobava la dona i a un altre li havien desaparegut els pares. Tothom lluitava per encabir-se en aquells centímetres que eren el més semblant a la terra ferma. Però no n'hi havia prou: segons la reglamentació n'haguessin faltat el triple. L'alarmisme del punt final s'incrementava pels que encara eren a dalt. Necessitaven que algun dels vint bots s'aturés, reculés, els assistís per servar la seva vida. Només dues de les petites embarcacions ho van fer. Les altres van decidir que no volien dur més pes. Era impossible saber si era més gèlida l'aigua del mar o els udols de súplica.

Boira

ÈTICA

Tinc por! Què faig? No puc dubtar!!! Sóc l'Edward Smith, oficial comandant del RMS Titanic!!!
Tinc uns deures a complir! Però... Vull salvar-me! La Sarah m'espera i tenim molts plans de jubilació... Tota la vida treballant per jubilar-me anticipadament a l'Atlàntic Nord, una jubilació gèlida...
I la pobra Mel, només té 14 anys!!! Vull veure com festeja, com es casa, vull agafar en braços als meus futurs néts... Vull viure !!!
Em miren, esperen les meves instruccions... Sóc el capità! L'últim a sortir d'un vaixell que naufraga... Tinc tanta por!!! Maleït iceberg!!!
- "Sigueu britànics!" - Sento que surt dels meus llavis. El meu subconscient ha decidit: sóc el capità.
Sec al pont de comandament. Espero la mort.

Leonarda di Cameron

RECUERDOS A LA DERIVA

Cada día parecían más reales las fantasías en forma de rumores, que se escuchaban por las calles de aquella fría ciudad. Hablaban de un sueño en forma de lugar, donde todos eran bienvenidos y tenían la oportunidad de ser quienes quisieran ser. Promesas para soñadores dignas de políticos más que de realidad.

La joven Lana, para muchos recordada como la incrédula, para mí "la gran y eterna soñadora", naufragó allá por el 1912 tras embarcar en la gran aventura de su vida de la que no tuve valor de formar parte. Su sueño era hacer bailar sus dedos sobre el piano en la llamada Nueva York.

Mi ambigüedad mental me llevó a no expresarle jamás mi amor. Ella, que tuvo la suerte de desaparecer llena de ilusión, camino hacia un sueño acompañada por el mar, me pregunto si estuve yo más muerto, viviendo de un recuerdo por la tediosa Irlanda.

Xavi Baragona

UN MENSAJE

Un grupo de amigas disfrutaba de la playa, cuando vieron un objeto brillante que las olas habían dejado en su retirada, sobre la arena. Era una botella con un papel amarillento y arrugado adentro, que sacaron con mucho cuidado.
Royal Mail Steamship decía con letras de moldes en la parte superior de la hoja y más abajo se alcanzaba a leer: S.O.S April 1912.
- Ha pasado mucho tiempo - dijeron, y arrojaron la botella nuevamente al mar.

Tito Warnier

TITANIC

Van dissenyar un vaixell anomenat Titanic;
embarcació amb pavelló britànic.

Era el més luxós dels transatlàntics;
preciós viatge, pels més romàntics.

De Southampton va salpar
i a Nova York mai va arribar.

Per desgràcia aquest vaixell transoceànic
va naufragar per aigües de l'Atlàntic.

Un mes d'abril de mil nou-cents dotze,
un iceberg el vaixell esbotza.

Unes 1500 persones van sucumbir
i a les fredes aigües, hipotèrmia van patir.

Molts morts eren de classe tercera,
amb menys possibilitats que els de primera.

Semblava que la nau mai podria naufragar,
i de les seves possibilitats, algú en va abusar.

Alguns, al capità van criticar,
ja que l'embarcació massa de pressa feia anar.

Aquest naufragi ha passat a la història;
sembla que la feina d'algú no va ser satisfactòria.

El petit relat que us he narrat
és la d'un vaixell a mort condemnat.

Meyuzulu

dimecres, 1 de març de 2017

COM CRIDAR A UN SORD

El Capità Smith somiava en les tecles mudes d'un piano. En aixecar-se del llit, "Ai!", es va tòrcer un turmell i, coix, camí del port de South Hampton, desenes d'esquerdes s'obriren al seu pas.
Al moll, el vaixell va salpar entre visques, el cel es va agrisar, i van ploure milers de culebres que es recargolaven en l'aire abans de caure, estrepitosament, al mar.
Tres dies després, un fred d'ultratomba enravenava les entranyes i el telègraf anunciava la formació de nombrosos blocs de gel en l'espill negre que havia esdevingut l'aigua de l'Atlàntic. Després de la col·lisió, mentre el moderníssim transatlàntic de la W.S.L., partit en dos, s'afonava per sempre en l'oceà, Smith va mirar al cel com Jesucrist en la creu, amb els ulls amarats de llàgrimes i el cor cec d'incomprensió: "Senyor, no podies haver-me enviat algun senyal, per petit que fos?"

Carlota Febril

EL DOLENT DE LA PEL·LÍCULA

És negra nit i el mar està en calma, una suau brisa ondula les gèlides aigües de l'Atlàntic Nord. De sobte, una ombra negra sorgeix de la immensitat avançant a 22,5 nusos, desafiant-me. És el Titanic, el més gran i luxós vaixell mai construït, que realitza el seu viatge inaugural. El meu cos gèlid impacta contra la part més feble del casc del vaixell. Diversos trossos del meu gel cauen sobre la coberta i el folre d'acer del vaixell es doblega com un full de diari en saltar els reblons, deixant lliure el pas a milers de tones d'aigua que envaeixen les entranyes de l'embarcació. Els llums de "El vaixell dels somnis" parpellegen per última vegada i després desapareixen en la foscor de la nit. En uns minuts la nau és engolida per les aigües del mar que ens envolta. I jo l'iceberg, quedo com el dolent de la pel·lícula.

MJBIOLOGY

LA CAMARERA DEL TITANIC

Forcé el robo de su caricia cuando me entregaba la llave que, intencionado, dejé olvidada sobre la mesa del comedor, y ella, al oído, me insinuó la intimidad del camarote. Luego llegó todo lo demás. Albergaba témpanos de hielo en la mirada, y el oleaje atlántico en sus pechos. Aquella noche, el barco parecía navegar la marejada de sus caderas. Era como sobrevivir en el epicentro de un maremoto. Nuestros jadeos mitigaban el extraño alborozo del pasaje. Su cuerpo pautaba la cadencia impuesta por la orquesta, que no dejaba de tocar. Todo estaba siendo una locura. Tuve la sensación de que el camarote giraba trescientos sesenta grados sobre el eje que hilvanaban nuestras almas. Y, cuando ella se asió, posesiva, en torno a mi cuello, asumí que se trataba de una de esas mujeres que, tarde o temprano, acaba por arrastrarte hasta el fondo de un abismo.

Pero de Pasamonte

EL GRAN DIA

Aquell cruixit va recórrer l'oceà com un crit i va ser l'inici del millor dels dies. Tots vam anar al lloc on les tones de ferro i acer començaven a enfonsar-se. Els crits de les dones i els nens es barrejaven amb les baralles dels homes, que a cops de puny intentaven salvar-se pujant als bots de fusta que penjaven del vaixell, i mentre escoltàvem aquell enrenou vam veure aquell gegant fet per l'home aixecar el seu bec agut sobre l'aigua gelada, va començar llavors el magnífic banquet, queien els cossos metres i metres fins arribar on érem, i allí els esperàvem amb les dents ben afilades, els taurons som així. Per primera vegada vam menjar escoltant la deliciosa música que tocaven sobre les restes del vaixell un grup d'homes, aquell dia vam menjar carn, or, perles i fins i tot trompetes. Sí, va ser un gran dia.

Unaigat

DESESPERACIÓ

Tancà la porta del camarot d'una revolada, deixant enrere l'alegre fox-trot que els músics interpretaven. Tot havia acabat. Tremolosa, es tragué les valuoses joies que no tornaria a lluir i buscà el flascó amagat entre els mocadors al fons del calaix. Se n'empassà tot el contingut, mentre al seu cap ressonaven les rialles de tots dos, obsessionada per les mirades enceses, còmplices, entre ell i aquella dona que no era ella. Volia alliberar-se de l'opressió que no la deixava respirar i es despullà del vestit de setí i de les mitges de seda, que llençà, fets un manyoc, al terra. Estirada al llit, aclucà els ulls anhelant el repòs i no s'adonà d'aquell rajolí d'aigua que s'escolava sota la porta i que avançava, imparable, cap a la roba.

Diana

LES NOTES D'UN TROMBÓ

Amb les notes d'un trombó ofego les primeres veus que fugen. Com un exèrcit, combatem el silenci del mar. Quan calli la nostra música es farà evident l'estat d'excepció de la tragèdia. Ja no hi haurà res que s'interposi per aplacar la por. El silenci del mar en la negra nit ho prendrà tot i ens descobrirem petits i fràgils en aquesta carcassa de luxe estèril. Toquem tots junts aquestes notes que combaten la foscor i la mort, que bressolen tants cors espantats, que ofeguen els primers crits, perquè mentre toquem serem vius i la música del món seguirà guanyant la batalla. Toquem cada nota com si fos la darrera, com si haguéssim nascut per a trencar una vegada i una altra aquest silenci cruel i infinit, sabent que potser és el final però que en cada instant d'aquesta melodia s'hi troba el nostre darrer acte de llibertat.

Costeau

LA MOSCA

¡Hay una mosca en la sopa!
¡Hay una maldita mosca en mi maldita sopa!
¿Cómo puede pasar una cosa así en el barco más caro del mundo?
Eso y mucho más era lo que desde hacía un buen rato gritaba uno de los comensales del comedor principal.
El jefe de sala se había aproximado diligentemente a la mesa y esperaba con paciencia a que acabara aquel monólogo ensordecedor para pedir disculpas al pasajero.
¡Pero él insistía en seguir gritando!
En el plato de sopa había una pequeña mosca flotando con las patas hacia arriba, apenas si se la veía: era el preludio de lo que unos segundos después pasaría con el indestructible cascarón de acero...

Titan-Maniac

EL TITANIC LA IMMENSA MÀQUINA D'ACER

En el Titanic... aquell buc de gran estatus i impressionants mides. En la seva última travessia al fer-li front a un iceberg va enfonsar-se i amb ell, els somnis, esperances i vides de les persones que anaven a bord. Però ens va deixar la història de la lluita entre la imponent màquina d'acer contra la brutal naturalesa dels oceans, la que no té rival (ni tan sols aquest icònic vaixell), encara que va tenir una història curta durarà i serà recordada fins a la fi dels temps.

Baró Vermell

A LES CUINES

Aquesta minyona no hi havia qui l'aguantés.
Quina noia més poc eixerida.
Era el segon viatge que feia i el mareig li causava un estat d'inutilitat permanent. Quan va aconseguir mantenir-se serena, la feina brillava per manca de pulcritud: tasses brutes, plats trencats, racons sense escombrar...
Arribant a port ja la posaria en el seu lloc, no volia veure-la més! Si esperava una carta de recomanació, ja!!, que s'assegués a esperar-la. Ella no pensava moure un dit per recomanar-la. Què s'havia pensat?
Una agricultora amb aspiracions de cuinera en cap!!!!! Quina bestiesa!!!
On anirem a parar?
El món s'estava tornant boig! La gent no es conforma amb el que és!
De cop, pel respirador de la cuina del vaixell ja no va entrar aire; el raig d'aigua va ser potent i imponent... va anar directe al cap de la dona. Aquesta encara seguia pensant en la noieta...

Titan-Maniac

dimarts, 28 de febrer de 2017

CALMA DINS EL DESGAVELL ABSOLUT

La lluna plena brillava més que mai aquella nit, aliena al que estava succeint. Jo l'observava intentant trobar la calma que des de feia uns minuts havia abandonat el vaixell al ser substituïda per un desgavell absolut. Hi havia gent corrents desordenadament per la coberta i altra que es barallava per intentar pujar en el darrer bot salvavides que estava a punt de partir-se en dos per l'excés de pes. També hi havia persones que presses pel pànic es llençaven a l'aigua gèlida sense ser conscients que allò els portaria inevitablement el final de la seva existència. Només jo estava tranquil·la, observant detingudament les estrelles i aquella llum blanca i potent que irradiava la lluna. Per què posar-me nerviosa als meus 80 anys si sabia que no hi havia res a fer? Definitivament, era millor viure aquells darrers minuts, recordant infinitat de moments que completaven tota una vida plena d'amor.

Pit-roig

DESDE EL OTRO LADO DEL MUNDO

Despierta en mitad de la noche y un escalofrío le recorre el cuerpo.

A su mente acude el recuerdo de la última conversación familiar.

"Antes de que se hunda ese moderno barco se derrumbará esta casa", aseguró.

Acostumbrado a largos viajes transoceánicos por motivos de trabajo, no tomó en cuenta el pálpito premonitorio de su Madre, que temía que algo ocurriera durante aquella travesía.

Sentado en la cama de su lujoso camarote escucha crujidos, gritos y carreras.
Su mente no lo admite. ¿Un accidente? Imposible.

Pero movido por un resorte invisible, tal vez su Madre avisándole desde el otro lado del Mundo, se viste y coge la maleta.

Sale al pasillo, donde un río de agua helada le hace ser consciente de lo que realmente está ocurriendo. Su Madre tenía razón. Se hunden.

Cree escuchar música. Las notas de "Cerca de Ti, Señor" le hacen sentirse sereno.

Maest

SOROLL DE FERRO

Es deia Keith. Tenia 13 anys, i un munt de ferides obertes a les mans.
Aquell ferro li havia semblat manejable i dòcil al principi, quasi amigable. Però amb el pas dels mesos semblava que la matèria s'enduria. Es feia més i més pesada, i més hostil.
Les seves mans ja no eren mans de nen, sinó d'aquell que ha perdut tota esperança en el futur, però també en el passat. Havia oblidat d'on venia. Era un Keith desdibuixat d'ell mateix, entre el soroll de les màquines i la suor d'aquells homes que esbufegaven.
Es deia Keith. Tenia 13 anys, i treballava a les drassanes de Belfast, construint un monstre de ferro forjat i d'acer.
Clong! Clong! Dia i nit. Un soroll dur i profund, que res podria amortiguar.
Al cap i a la fi, aquell era ferro del Titanic. Dur i fred com el gel.

Joan Petit